Incompetencia o descaro (o las dos cosas a la vez)

El diario EXPANSIÓN publicaba esta noticia el pasado viernes, 3 de abril:

EXPANSIÓN 3

No soy lector habitual de este diario, ni lo he sido en el pasado ni tengo intención de serlo en el futuro; para ficción, prefiero la literatura, el cine o el teatro. De todas formas, de vez en cuando le echo una ojeada para saber si el enfermito todavía sigue con fiebre. Y sí, su enfermedad es crónica.

No hace falta ser un profesional de la economía para darse cuenta de que se trata de una noticia chapucera y apreciar la falta de profesionalidad del redactor (y del director del diario, dicho sea de paso), porque si no es un incompetente es que anda escaso de ética periodística.

Considerar como un repunte de la actividad un aumento del 1,15% sobre una irrisoria cifra media de 5.191 vehículos que circulan a diario en el conjunto de ocho autopistas en riesgo de quiebra —o sea, 7,5 vehículos por cada una de las ocho autopistas—  es una descomunal tomadura de pelo que pretende justificar lo injustificable: el desatino de unas inversiones en autopistas que jamás serán rentables y que, cómo no, rescataremos los que pagamos por el uso de las que sí lo son, es decir, aquellas que deberían ser gratuitas. Otra cosa muy distinta es la rentabilidad de las concesiones de las obras; eso es harina de otro costal.

Calculemos qué representa en términos puramente monetarios un aumento de 7,5 vehículos diarios y echémonos a reír. O mejor, pongámonos a llorar.

Y volviendo al medio de comunicación, especializado en economía: ¿por qué el periodista no se atreve a decir que 5.251 vehículos circulando de media diaria por ocho autopistas dan la bonita cifra (entera) de 656 vehículos por autopista? ¿Por qué no dice que todas esas cifras son absolutamente ridículas, que la situación es económicamente inviable y políticamente injustificable? ¿Por què no dice dónde están esas autopistas? ¿Por qué no dice dónde están las que sí son rentales?¿Por qué no se indigna y reclama responsabilidades? Pues por lo que decía al principio: hay medios que están muy enfermitos.


Las selfies, el palo, el disparador automático

Imagen bajada de Internet, descaradamente

Imagen bajada de Internet, descaradamente

Vocabulario básico: una moda o una plaga; graciosillos y graciosillas; jovencitos y jovencitas; no sólo jóvenes; japoneses armados con palos; control de aeropuertos; disparador automático hoy  = chorizo más rápido que el viento  y cámara que vuela; ellas con el palo en la mano; a ver quién tiene el palo más largo; si es usted tan amable de hacernos una foto; MacGyver y un bordón de peregrino; soporte multiuso: escoba/fregona/selfies/juguete sexual…

Yo les doy algunas ideas, el artículo lo escriben ustedes.


El set punts del guió de Rajoy i un pecat capital

Fa uns dies el diari ARA va publicar els set arguments del guió de Rajoy per convèncer els catalans de com els estima l’estat espanyol, de com estan de bé a Espanya i el que patirien si fossin independents.

Els set punts d’aquest guió m’han fet pensar en els pecats capitals, que també són set. En aquests set punts de guió jo he identificat, sobre tot, supèrbia, el pitjor dels pecats capitals. Segons Sant Agustí, la supèrbia és el pare de tots els pecats, el que va fer que Llucifer esdevingués Satanàs.

El Retiro, Madrid

L’Àngel Caigut (El Retiro, Madrid)

Per cert, tot el que voldrà explicar als catalans, ho farà des d’una pantalla de plasma, com té per costum? Pecat d’accídia, peresa!

1. “Els diré que sent espanyols, catalans i europeus també són al G-20”. Se li haurà de dir que a Catalunya el que volen és ser ciutadans catalans, no súbdits espanyols. I els catalans ja fa molts anys que són europeus i, amb Espanya o sense, ho seguiran sent. Pel que fa al G-20 —on la Unió Europea figura com a membre i Espanya com a convidat—, per a Catalunya, pertànyer o no al club no és cap qüestió prioritària. A més, de què presumeix el govern espanyol amb el G-20 si no té la més mínima influència en aquest fòrum?

2. “Els explicaré que en el món d’avui no convé a ningú estar aïllat”. Li han d’explicar que, ni que ho volguessin els catalans, una Catalunya independent no quedaria aïllada. No és possible. Europa no es pot permetre que Catalunya quedi fora de joc. Els creditors (d’Espanya i de Catalunya) tenen massa interessos en joc.

3. “Els recordaré que Catalunya ha anat bé quan han tingut dirigents que han buscat l’acord i el pacte”. Perdó? L’acord i el pacte amb qui? Amb l’estat espanyol? Se li haurà de recordar com va anar l’Estatut del 2006, amb el PSOE “cepillándolo”, la campanya de recollida de signatures del PP liderada pel mateix Rajoy, els recursos d’inconstitucionalitat, la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional… Catalunya anirà bé quan decideixi per sí mateixa, sense les interferències de Madrid. 

4. “Els advertiré que la dinàmica de buscar la divisió i l’enfrontament no condueix a res”. Se li ha d’advertir que en matèria de divisió i enfrontament —si és que es vol creure que a Catalunya hi ha divisió i enfrontament— els més dinàmics buscant-la són els representants polítics dels partits unionistes amb representació minoritària al Parlament de Catalunya, en especial els seus, els del PPC, que la troben on no n’hi ha i són els que més criden dient que la societat catalana està dividida i enfrontada.

5. “Els diré que no vull expulsar-los d’Europa, de l’euro o del G-20, que vull que estiguin integrats amb nosaltres”. Que algú li digui que això de l’expulsió d’Europa ja no cola. Que la majoria dels catalans volen estar integrats a Europa directament, no a través d’Espanya. Rajoy sap de sobres que farà el que li diguin els que manen de debò a Europa. El govern d’Espanya —un estat amb una situació econòmica que posa en perill l’estabilitat de la moneda europea, ineficient, endeutat de per vida, amb una taxa d’atur insuportable, país de corruptes, amb un poder judicial al servei de l’executiu, etc.— no té la capacitat necessària per decidir l’expulsió de ningú. I els que manen a Europa no “expulsaran” Catalunya perquè hi ha molts interessos en joc.

6. “Explicaré als catalans que tenim un bon moment per superar diversos anys de creixement negatiu al país i que ara és el moment per consolidar totes les polítiques”. Se li ha d’explicar que Catalunya està en millors condicions per recuperar-se que Espanya, únicament necessita llibertat per gestionar els seus propis recursos, i ha quedat clar que això només es pot aconseguir amb la independència.

7. “Parlaré de la situació econòmica, d’ocupació, de generació de benestar i riquesa i de tots aquests temes que preocupen els ciutadans de Catalunya”. Que vagi parlant. A Catalunya ja s’ha dit tot sobre la situació econòmica, i seguiran dient-ho per convèncer als que encara no s’ho volen creure. Està tot molt clar i documentat. Des del punt de vista econòmic, la independència de Catalunya és viable, necessària i urgent.


Varios desvaríos bilingües en muy pocas palabras y una sola imagen

Imatge

Ingrid Pitt, servint cerveses i fent honor al seu cognom, en la pel·lícula del 1968 “Where the eagles dare”

Evolució seria substituir les estàtues eqüestres per personatges en automòbil. Innovació seria que cavalquessin en rinoceronts.

Conozco estúpidos que ejercen su estupidez con grandes dosis de motivación.

No sé si la meva dona m’ha demanat que li prepari un Martini o un martiri.

Què COI va passar amb l’Ana Botella?

En els temps que corren és més necessari que mai preservar la presumpció d’indecència.

… y me dijo “Entre”. En aquel momento no supe si era una proposición o una preposición.

Per cert, autocontrolar-se no vol dir agafar el cotxe només quan és imprescindible.

Con aquella lluvia, los fieles de la Plaza de San Pedro se quedaron empapados.

¿No es curioso que un arpa sea más grande que un arpón y una bota más grande que un botón?

A mí no me interesa que hagan declaraciones, lo que yo quiero es que hagan aclaraciones

Las políticas del PP se merecen un Sobre Saliente.

Segons una  notícia del portal 3/24, veure gaspatxo rebaixa la tensió. Això si el veus. Si te’l beus, què deu passar?

Arg!!! “Si no” no és el mateix que “sinó”. A partir d’ara, si no ho escrius bé no serà per desconeixement sinó per mandra.

¿Qué les habrá hecho la ortografía a algunos para que le muestren ese desprecio?

-PROFE: Alicia (S. Camacho), ¿cuánto son siete más cinco más uno?

-ALICIA: Trece, y me llevo una; o sea, doce.

No les quiero dar ideas, pero la peor amenza del PPSOE/C’s sería sugerir que en una Cataluña independiente nos quedaríamos sin ver Tele5.

Si para los de deportes de Tele5 la (squadra) azzurra es la achurra, me pregunto qué deben creer que comen cuando piden una pizza.

Entusiarmar: repartir armas para mayor alegría de los receptores.

Ell, sempre tan precís, va adoptar un gos abandonat. De nom li va posar 9 C. “Com es diu aquest gos?”, li preguntaven. “9 C”, responia ell.

Ahora le echan pepino al gintonic. A este paso pedirás un bloody mary y te pondran gazpacho con vodka.

Le quitaron seis puntos en el permiso de conducir y le pusieron ocho en la frente.

Érase una vez un juez hijo de una dama astuta…

CONDICUIONS: Clàusules imposades a la força.

En la rave del Jolgorio Místico de la Juventud no hubo botellón, hubo copón.

Coses que no s’expliquen si no és que bona part de la societat encara està en període de transició cap a l’estadi homo sàpiens. Per exemple, seguir votant al PP.

Pedí aguacate con bambas de primero y el camarero me puso mala cara.

Si tens un mal caràcter només et quedaran 139.

Esa gente que en la farmacia hace como si estuviera en una agencia de viajes planificando unas vacaciones!

#cinedecrisi

–          Hundred dollar baby

–          Pan, amor e Intereconomía

–          Joroba al griego

–          Breakfast at Tous

Bicisitudes: Alternancia de sucesos que suelen provocar cambios bruscos cuando se va en bicicleta.

Un de bate debe ser una discusión a garrotazos, ¿no?

És com aquells que pensen que mobilitat reduïda és tenir poc mobiliari a casa.

La garrapata persa puede provocar la fiebre recurrente, la fiebre recurrente, la fiebre recurrente, la fiebre recurrente,…

Ser perezoso pero responsable exige ser eficiente.

¿iPad a qué decís que sidve?


Condones perforados

Spot de DESIGUAL: una descerebrada, después de mirarse en el espejo con un almohadón bajo el vestido, a modo de barriguita de mujer embarazada, alfiler en mano y sonrisita maliciosa, pincha un preservativo de una ristra. Se supone que acaba de decidir quedarse embarazada (a costa de lo que sea, ya que la historia, como dura unos pocos segundos, deja margen para imaginar cualquier desenlace; por ejemplo, nadie puede asegurar que esa imbécil no sea capaz de regalarle los preservativos agujereados a la primera persona que se le ocurra).

Resumiendo: lo de siempre. Cuando el talento decae, los creativos publicitarios echan mano de la provocación para pasmar al burgués. Y eso vende, porque se asegura que la campaña hará ruido. De eso sabían un montón la marca Benetton y el fotógrafo Oliviero Toscani.

Para acabar, quiero recordar un buen ejemplo de provocación publicitaria muy anterior. Eran otros tiempos y aún no proliferaba el papanatismo transgresor. A mediados de los años setenta, la marca italiana de tejanos JESUS escandalizó a los creyentes con un cartel publicitario inspirado en palabras, aparentemente, del mismísimo Jesús: Quien me ama, (cargue su cruz y) me siga. Aquí lo tenéis:

Imatge

¿Qué cruz habrá que cargar? (Voy a ir de cabeza al infierno, yo).


Catalunya, Europa i el terrorista suïcida espanyol

Imatge

El títol d’aquesta entrada és el d’un post que he traduit de l’anglès i que podreu llegir tot seguit. El seu autor, John Gustavsson és un jove economista suec —del que estic ben segur que no comparteixo la seva ideologia— que, en aquest post, diu coses molt interessants. Qui prefereixi la versió original i saber alguna cosa de Gustavsson, aquí ho trobareu: http://caffeinatedthoughts.com/author/john-gustavsson/

Aqui teniu el text traduït, i disculpeu-me si la traducció no està gaire aconseguida; el meu english no dóna per a gaire més: 

La Unió Europea té una sèrie de tasques molt importants —la facilitació del comerç i mantenir la pau a Europa es troben entre els més importants. Si la Unió Europea és la raó per la qual els països europeus no s’han tornat a enfrontar en guerra els uns contra els altres des del final de la Segona Guerra Mundial és una qüestió interessant. Però, això és una discussió per a un altre moment: el que és important és que se suposa que la UE ha de mantenir la pau entre les nacions europees i, ara mateix, no està fent una bona feina.

Per si el títol encara no ha resultar prou revelador, estic parlant de Catalunya, sí. 

Tal i com jo ho veig, hi ha dues preguntes interessants que ens hem de fer: què hauria de fer la UE, i per què no ha fet res fins ara? Aquest article se centrarà principalment en la segona pregunta. 

Per entendre per què la Unió Europea no ha fet res per aturar Espanya, hi ha algunes coses que hem d’entendre: 

En primer lloc, la zona euro és molt fràgil. Si bé l’any passat va ser magnífic des del punt de vista del mercat de valors, les xifres de creixement i d’atur encara són molt dolentes. Els nivells de deute van estar augmentant i continuaran fent-ho, i si un país hagués de declarar-se insolvent, poca gent dubta que això causaria un efecte dòmino que portaria Europa a una nova recessió i possiblement a tot el món. Això és especialment cert si un país gran, com ara Espanya, fos insolvent. 

En segon lloc, hem d’entendre que Espanya està governada per un partit neo-feixista, que no té molt respecte per la democràcia o el joc net en general. 

En tercer lloc i finalment, aquest govern neofeixista sembla estar disposat a fer qualsevol cosa per evitar que qualsevol regió d’Espanya esdevingui independent. 

Què significa, doncs, això en la pràctica? Significa que Espanya amenaça amb una  fallida si la UE donés suport obertament a  la independència catalana. Aquesta amenaça seria creïble perquè 1) els nivells de deute a Espanya són molt alts i 2) el govern espanyol no considera aquesta amenaça tan gran com per resultar immoral o injusta cap als altres països europeus (des d’un punt de vista feixista, un acte és èticament correcte o no en funció de si l’acte ajudarà o no a assolir els objectius de l’estat feixista). 

Però, no perjudicaria això a Espanya? La resposta és, per descomptat, que sí. La insolvència sempre fa mal al país insolvent ( pregunteu a qualsevol a l’Argentina). Però també perjudica a la regió circumdant (pregunteu a algú dels països veïns de l’Argentina ). En el cas d’Europa, les nostres economies estan tan entrellaçades que una fallida espanyola, decididament, podria causar una recessió a tot el continent. Fonamentalment, tenim molt a perdre amb la insolvència espanyola. Ells també tenen molt a perdre, però la UE sens dubte té prou a perdre com per voler evitar, a gairebé qualsevol preu, que es produís aquesta possibilitat . 

En essència, Espanya està actuant com un terrorista suïcida: fes el que diu o s’immolarà fent esclatar la bomba. Esclar, ell morirà si prem el botó, però tu cauràs amb ell. Ell sap que no vols que això passi, és per això que aconsegueix de tu fer el que vol. En el cas d’Espanya, el que vol és que la deixin sola per oprimir al poble català. 

Però, com pot Espanya llençar una amenaça creïble, atès que tenen molt a perdre? Per entendre això, hem d’entendre el paper de Catalunya en l’economia espanyola. Catalunya està tirant més que el seu propi pes, contribuint amb uns 9 mil milions d’euros més dels seus ingressos fiscals del que rep. Sense Catalunya, Espanya es veurà debilitada econòmicament i es veurà obligada a apujar els impostos a les regions restants per compensar el dèficit. Aquestes pujades d’impostos (o retallades de despeses) se sumarien als que ja s’han vist obligats a introduir des del començament de la crisi de l’eurozona (quan va esclatar el dèficit fiscal d’Espanya). És difícil precisar quant li costaria la transició a l’economia espanyola, però s’ha estimat una xifra al voltant de 50 mil milions d’euros. No cal dir que una Catalunya independent seria un cop dur per a Espanya. 

El govern espanyol pot haver informat a la UE i haver dit als funcionaris de la UE que en lloc de suportar els costos, optaran per la insolvència. Qualsevol economista estarà d’acord en que la insolvència del govern pot ser una bona idea en certes circumstàncies —la insolvència vol dir senzillament que el govern ha de viure dins les seves possibilitats a partir d’ara (no gastar més del que ingressa) ja que ningú estarà disposat a prestar-li diners durant molt de temps. Però si els reemborsaments del deute d’un país són molt grans,  aleshores podria valer la pena la insolvència que també evitaria aquests reemborsaments. Si Espanya pot convèncer la UE que considerarà la insolvència una millor opció per prendre prestada la quantitat de diners (o augmentar impostos / o retallar despeses) que necessitaran si Catalunya se separa, haurà garantit que la UE es mantindrà al marge. 

Si vostè pensa que això és poc realista, consideri que aquesta estratègia ja ha estat utilitzada. Ja en l’estiu de 2011, Irlanda va aconseguir convèncer la UE de reduir la taxa d’interès sobre el pla de rescat que havia rebut. Com va fer això Irlanda, veient que el país no tenia res de valor que oferir a canvi? Si bé pot ser que mai sapiguem exactament el que es va dir durant les negociacions, el que probablement va passar és que el govern irlandès va dir: ” Mira, els nostres reemborsaments del deute són massa grans; preferim la insolvència  i començar net de nou que no pas seguir així. O baixen el tipus d’interès o, si no, … ” 

Aquesta situació deixa a la UE impotent per arribar a un acord amb Espanya. Si Espanya hagués de recórrer a la força militar en contra de Catalunya, què pot fer la Unió Europea? Qualsevol forma de sanció econòmica o multa seria simplement empènyer Espanya cap a la insolvència, un escenari que ningú no vol. 

Hi ha un important punt a tractar aquí: degut a la crisi del deute a la zona euro, actualment hi ha una gran quantitat de països als què la UE no s’atreveix a tocar per evitar que  esdevinguin insolvents. Si no hagués estat per la crisi del deute, qualsevol amenaça d’insolvència d’Espanya no hauria tingut cap credibilitat i hauria estat ignorada. De fet, si no hagués estat per la zona euro, la insolvència espanyola mai hauria tingut conseqüències negatives en lloc fora d’Espanya i, possiblement, dels seus països veïns (mala sort, França i Portugal ! ), però degut a la forma en què la eurozona està instaurada, totes les economies dels països que hi pertanyen estan lligades i, per tant, la insolvència d’un afectaria negativament a tots i possiblement conduiria a la insolvència també a d’altres països (essent Grècia l’exemple més clar). Es parla de la creació de desincentius quan països amb una mala disciplina fiscal poden escapar-se d’allò que països amb bona disciplina fiscal mai podrien somiar d’aconseguir. 

Pitjor encara, la UE no pot ni tan sols discutir el tema —l’última cosa que vol fer és recordar als inversors i propietaris de negocis que Espanya pot dividir-se a finals d’aquest any; aquest tipus d’incertesa econòmica seria dolenta per al creixement de tota la regió. 

Llavors, quina és la solució? En primer lloc, Espanya ha d’eliminar tota la incertesa, acceptant un referèndum. Tothom sap quin serà el resultat d’aquest referèndum, i així tan bon punt Espanya hagi donat el seu permís perquè se celebri el referèndum, tothom sabrà que a Europa s’està creant un altre estat. Això no obstant, no hi ha cap raó perquè aquest estat s’hagués de crear immediatament —sempre que Espanya estigui d’acord en que a Catalunya se li hauria de permetre la secessió, els terminis sempre es poden negociar. Catalunya necessita temps per establir totes les institucions necessàries (com ara un exèrcit i una hisenda pública), i Espanya i l’economia espanyola també podrien prendre’s una mica de temps extra per fer la transició més suau. 

També sembla ser bastant cert que Espanya necessitarà una mica d’ajuda econòmica de la UE per superar la transició. Quan abans accepti Espanya que Catalunya se separarà, abans podrà començar les negociacions amb la Unió Europea (i d’altres institucions, com l’FMI) sobre els termes d’un paquet de mesures de rescat —de fet, la UE hauria de desembarcar a Espanya immediatament per discutir-ho ja que sembla poc probable que Espanya doni el primer pas; el govern espanyol segueix negant la  inevitabilitat de la independència de Catalunya. 

Per descomptat, a llarg termini, Espanya haurà d’aprendre a sostenir-se sobre els seus propis peus; una de les raons per les quals una Catalunya independent pot ser en realitat positiu per a Espanya a llarg termini és perquè la resta del país haurà d’aprendre a mantenir-se per sí mateix sense parasitisme: com una espècie de dropo de 20 anys d’edat que és expulsat de la casa dels seus pares i ha d’aprendre a guanyar-se la vida. Esclar, serà dur al principi, però amb el temps madurarà (milions de pares i nens poden donar testimoni) —perquè estan obligats a fer-ho. Un cop Espanya accepti que Catalunya realment se’n va, poden començar a treballar en les reformes econòmiques (no només la retallada de despeses i/o augments d’impostos —Espanya necessitarà reformes polítiques reals si els errors del passat no s’han de repetir) que seran necessàries per sobreviure econòmicament després de la secessió de Catalunya. De fet, la separació de Catalunya pot ser el que necessiti Espanya per motivar-la a introduir les reformes econòmiques que haurien d’introduir de totes maneres. 

Hi ha altres temes que m’agradaria discutir, però aquest article ja és prou llarg, així que vaig a parar aquí per tornar a ells en el futur. Gràcies per llegir-ho.

John Gustavsson. 1 de febrer de 2014


Apreciado Sr. vecino

L’11 de setembre, de tornada a casa tota la família, satisfets i contents després de passar el dia prop de Montbrió del Camp per participar en la via catalana, ens varem trobar amb aquesta nota del veí del pis de sota:

Nota del veí v2

He volgut reproduir la imatge de la nota en comptes de mecanografiar el text perquè no puc resistir la temptació de comentar un parell de curiositats de l’escriptura del veí del primer pis. Del seu contingut en parlaré breument després.

Us heu fixat en la mena de rúbrica que traça el veí unionista sota l’ “Apreciado Sr. Vecino”? Sembla fet per una criatura de pocs anys. Crec que el veí del primer treballa en alguna especialitat mèdica, i ja se sap que els metges com cal acostumen a escriure uns gargots que només els farmacèutics són capaços de desxifrar (encara que no sempre, la qual cosa deu haver causat més d’un disgust). Però aquest no. L’escriptura del meu veí, metge i unionista, sembla la d’un nen, i fa coses rares. Fixeu-vos-hi: les ges, igual les traça en forma de ganxo com les fa tancades per enllaçar-les amb la lletra següent; la única efa del text és igual a qualsevol de les ges tancades; escriu dos tipus ben diferents de erres, i fa també dos tipus d’esses. I la signatura? ¿és un inextricable embrollament o un intricat laberint? ¿S’ha fet un embolic i no sap com arreglar-ho o vol ser el patró d’una signatura inimitable? Estaria bé conèixer el diagnòstic d’un grafòleg.

Pel que fa al contingut de la nota, o no se’l va “currar” prou o no en sap més. No tinc cap dubte que la seva intenció era molestar-me amb el seu pretès sarcasme, ofendre’m en suggerir que jo cometés un ultratge a la que ell deu creure que és la meva “sagrada bandera”: “…recorte su parte inferior o retírelas”, i no sap que la ràbia que traspuen les seves paraules em posa molt content.

Val a dir que les banderes no sobrepassaven més de quinze centímetres del sostre de la seva terrassa. Ho deuria considerar com una usurpació de territori espanyol per part dels “independentistes embogits”.

El cas és que, com que tinc mal geni i acostumo a reaccionar malament davant les estupideses i les impertinències, per no haver de tenir un enfrontament verbal amb el veí unionista, per si de cas se li acudia presentar-se a casa meva insistint en la seva queixa, vaig canviar la senyera invasora per una de més petita (però suficientment gran i visible, eh!) i vaig col·locar en sentit horitzontal la bandera estelada que penjava vertical.

Acabo. El veí unionista ignora unes quantes coses:

  1. Que en el meu pensament polític van influir de forma notòria les idees llibertàries, de manera que, per a mi, els símbols mai han estat matèria sagrada, només són eines. El seu menyspreu a les nostres banderes no em va ofendre el més mínim.
  2. La seva estúpida actitud i la patètica nota m’han proporcionar un plus de sentiment independentista. És el que passa quan la caverna arremet de forma bruta en contra de les nostres aspiracions.
  3. No només no ha aconseguit que retiri les banderes sinó que, aquest any, aniran perdent el color penjades del balcó. Quan, des del carrer, aixequi el cap per mirar casa seva, es trobarà amb les nostres banderes rient i fent-li botifarra.