Category Archives: Societat

¡Ojo con el periodista!

Reproduzco una nota aparecida en la sección GENT del diario Ara del martes 8 de diciembre:

Justin Theroux diving

Si ya la habéis leído, los que no tengáis unas nociones básicas de buceo creeréis que practicarlo es algo muy peligroso y los que tengáis alguna noción sobre el tema seguramente pensaréis que el periodista no tiene ni idea de lo que explica y que seguramente Justin Theroux (JT), el protagonista de la noticia, es algo justito y tiene mucha fantasía o el monitor que le acompañaba un inepto peligroso.

Hay que dejar claro de entrada que lo que JT llevaba en la espalda, sin ninguna duda, era una botella llena de aire a presión y no de oxígeno. Aire, el mismito que respiramos (80% de nitrógeno y 20% de oxígeno, por simplificar) sólo que a una presión que el regulador se encarga de disminuir para suministrarla a la que requieren los pulmones del buceador en cada momento, según la profundidad a la que esté. Es lo habitual en buceo deportivo. Y no importa si lo que llevaba era aire enriquecido en oxígeno porque, en esencia, las pifias de la crónica serían las mismas. ¿Cuántas veces habéis leído que si las bombonas de oxígeno, las botellas de oxígeno…? Pues no, es aire. El oxígeno también se usa en buceo pero eso es harina de otro costal, destinado a los expertos que no les importa jugarse la piel.

Suspendido el periodista por desinformar.

JT explicaba en una entrevista en la tele que estuvo a punto de ahogarse mientras buceaba, que detectó que el “oxígeno de su bombona” (sic) estaba a punto de agotarse. ¡Bravo! Se supone que si se dio cuenta debía ser porque su manómetro le indicaba que estaba casi a cero (y lo debió ver de casualidad, porque si lo hubiese estado consultando durante el buceo —que es lo que hay que hacer, y es elemental—habría acabado la inmersión a su tiempo, sin ninguna incidencia) o porque no llevaba manómetro (!!??) o porque le dejó de funcionar (raro)  y buceaba sin saber el aire que consumía y le quedaba. En cualquier caso se trataría de una gravísima negligencia del centro de buceo y del monitor, por no equipar adecuadamente a JT o, si el equipamiento era el correcto, por no asegurarse de que JT, si no tenía licencia de buceador, por lo menos sabía lo que se hacía antes de entrar al agua (y se trataba de una inmersión a poca profundidad, claro).

Lo que es desternillante, y no hace falta tener ninguna noción de buceo, es que “… va aconseguir que el seu monitor —que no sabía anglés— entengués que s’ofegaria en breus instants”. Bajo el agua, si no es que vas equipado con una máscara con intercomunicador, ya puedes hablar esperanto, swahili o cantar misa, que tu compañero no se va a enterar de lo que le dices. Hay un lenguaje de signos básicos  internacional que cualquier persona que se sumerja, aunque sea su primera vez y por mucho intercomunicador que lleve, ha de conocer.

Yo más bien creo que JT cuenta una incidencia que no pasó exactamente como la explica o que el cronista de la noticia pone mucho de cosecha propia.

En cualquier caso el responsable de la sección GENT del Ara debería tener más cuidado con las notas que le llegan de agencia y que publica sin revisar. Aunque se trate de una sección de frivolidades de la vida mundana no tiene por qué faltar el mínimo rigor exigible. Esta nota se la tendrían que haber ahorrado.

Y me pregunto: ¿cuántas noticias y artículos sobre contenidos de los que lo desconozco todo, y el periodista también, me habré tragado dándolos por buenos?


Noviembre

Marianne

Las barbaries cometidas contra la humanidad conmocionan a los bien nacidos de cualquier parte del mundo, suceda donde suceda, sin importar el color o el credo de las víctimas. Lo que pasa es que  la inmensa mayoría de nosotros no tenemos alma de santo, somos tan elementales que reservamos nuestros sentimientos más profundos para lo familiar y cercano. Los atentados de París hicieron que las familias y las amistades de los ciudadanos que fueron absurda y cruelmente asesinados se convirtieron para muchos de nosotros en personas muy próximas. ¿Cómo es eso? Pues porque muchos de nosotros — los que tenemos una (in)cierta edad— estudiamos francés en el Bachillerato;  nos gustaba la música francesa; leíamos y mirábamos revistas francesas; en verano nos juntábamos con amigos franceses; íbamos a Perpiñán a ver el cine que aquí se nos prohibía y a comprar aquellos discos que nunca llegaban a España. Francia, nuestro vecino, simbolizaba la libertad que anhelábamos. Francia y su cultura, siempre muy cercanas. Y porque París es mucho más que la capital del Estado francés. Nos pertenece un poco a todos porque simboliza unos valores que hemos hecho nuestros: la revolución burguesa, Liberté-Egalité-Fraternité,  la República, la Résistance, Mayo de 1968… Cultura y Libertad.

A nadie le debería extrañar que  muchos de nosotros hayamos dicho públicamente,  y sin ningún complejo, Aujourd’hui  je suis français!


Avui no tinc el dia

Papus 77 v3
Crec que sóc una persona optimista —que és molt diferent de ser un il·lús—, de manera que no tinc per costum deixar-me arrossegar per pensaments negatius. Tampoc crec necessari preveure les coses a llarg termini per evitar possibles futures adversitats. És precisament perquè mai se sap què pot passar demà que no he estat mai previsor.

Però ara, als optimistes, ens ho estan posant molt difícil. Començo a veure-ho tot molt diferent. Tinc la sensació com si una poderosa mà negra hagués decidit que la democràcia ens duia massa lluny i que calia retrocedir, una poderosa mà negra que està alterant l’escenari a marxes forçades i modificant les regles del joc. Com a conseqüència, ara les mobilitzacions ciutadanes no consisteixen tant en reivindicar més llibertats com en lluitar per la supervivència. I aquest Poder Anònim (o no tant anònim) treu profit de la nostra feblesa. El panorama és desolador. I empitjorarà si continuem encarregant-li a la guilla que cuidi del nostre galliner: estem a mercè d’una escandalosa conxorxa d’empresaris i polítics sense escrúpols, amanida amb uns jutges i una administració de justícia al servei de no se sap quina mena de justícia. El Poder disposa ara de l’escenari ideal per fer-nos retrocedir a situacions d’èpoques passades, per deixar les coses al mateix lloc on eren setanta anys enrere. Un escenari on una renovació dràstica es preveu extremadament difícil perquè, després de tants anys de facilitats, ens hem tornat mandrosos i miops, quan no porucs. La mà negra encara pot seguir tibant la corda.

Estant així les coses, com s’entén que la majoria de votants del país veí —l’Espanya que ens té ben agafats pels dallonses— hagin votat a la dreta més recalcitrant? I les presumptes esquerres fent de còmplices, sense dir ni piu! I les esquerres democràtiques pràcticament desaparegudes. S’entén això? On són els nous intel·lectuals que haurien de renovar el pensament i guiar el canvi?

La nostra societat s’enfonsarà en la misèria si no aconseguim depurar les institucions. Volem que sigui aquesta l’herència que deixem als nostres fills? Confiar en què els mateixos polítics que ens estan duent a la misèria ara rectificaran, això no és ser optimista, això és ser idiota. És l’hora dels ciutadans, és l’hora dels segadors.

La vinyeta de l’encapçalament la va publicar El Papus l’any 1977. Jo l’he agafada d’un tweet que ha publicat @ferri61

 


El botijo de Maslow

En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.


110… 120… ja hem begut oli!

“El proper dilluns, 7 de març, entrarà en vigor la reducció de la velocitat màxima a autovies i autopistes de tot l’Estat Espanyol. Dels 120 es passarà als 110 quilòmetres per hora. Una mesura que afectarà 9.000 quilòmetres d’autovies i 3.000 d’autopistes. El govern espanyol ja ha anunciat que, tot i que es multarà a partir dels 110, les multes no començaran a restar punts del carnet fins que se superin els 150 quilòmetres per hora.” (Fragment d’una notícia de l’ACN)

El límit màxim de velocitat de 120 km per hora ja feia molts anys que estava establert. Fa tants anys que ni tan sols recordo si mai ha hagut cap altre. Ara el rebaixen a 110. Aquesta mesura m’emprenya, i molt, perquè m’agrada anar lleuger i no crec que això serveixi de res.

 Però no és el fet d’haver de reduir la marxa el que més em molesta. El que em fot de debò és la estupidesa suprema dels que ho volen regular tot, i quan dic tot, em refereixo a tot. Se suposa que si els 120 km/h han estat tant de temps com a límit màxim de velocitat devia ser perquè les nostres autoritats de trànsit consideraven que no era prudent circular per sobre d’aquest llindar, opinió que, per descomptat, no comparteixo. Aleshores, sota la hipòtesi de que els 120 km/h eren el límit raonable marcat per la prudència, a sant de què la pèrdua de punts ha de tenir efecte quan t’enxampin a més de 150 km/h? En què quedem? És que entre 120 km/h (ara 110)  i 150 km/h tenim llicència per matar? I aquesta mesura em molesta tant per la seva incoherència —que fa pensar que únicament respon a un afany recaptatori de l’Administració— com pel fet de que aquells als que la seva butxaca li hi ho permeti, apostaran per circular sense miraments en la franja d’excés de velocitat sancionada únicament amb diners, una opció més d’afavorir la desigualtat. Mentre que la pèrdua de punts fa el mateix mal a tothom, la de diners perjudica a uns més que uns altres. 

Sembla una broma, però no ho és. Vull igualtat, voto per la pèrdua de punts a partir dels 110km/h!


Non solo a Napoli

Hola,

em dic Giacomo.

Li he donat un cop al teu cotxe per error i algú m’ha vist, de manera que ara estic fent veure que t’estic escrivint les meves dades. Perdona.

Giacomo.

Aquesta imatge l’he tret del lloc  Succede solo a Napoli, un retaule de l’absurd quotidià a Nàpols. Una mena del nostre  ”Celtiberia show”, del gran Luis Carandell, però en versió  Campània 2.0.

Perquè serà que el desvergonyiment del tal Giacomo em recorda l’actitud d’alguns dels nostres dirigents polítics?

 


Impostura o desconeixement?

Avui, a La Contra de La Vanguardia es publica una entrevista que li fa Lluís Amiguet a Charles Leadbeater. He llegit l’entrevista amb interès però he tingut una petita desil·lusió poc després, quan un company — i sobre tot amic— de l’empresa on treballo m’ha  comentat que Leadbeater s’atribueix falsament l’encunyament del terme “emprenedor social”. Picat per la curiositat, he anat a Wikipedia i m’he trobat amb una explicació ben diferent de la que Leadbeater afirma en la seva entrevista. Si no us ve de gust llegir tot el què diu Wikipedia sobre el terme en qüestió, aquí va l’extracte: el concepte “social entrepreneurship” ja apareix l’any 1972 en la publicació “The sociology of social movements” de Joseph Ambrose Banks, el qual descriu a Robert Owen com a emprenedor social. Durant els anys 80 i 90, Bill Drayton, fundador d’ASHOKA, va difondre el terme; també ho va fer Charles Leadbeater, és cert, amb la seva obra “’The Rise of the Social Entrepreneur”, però de l’any 1996! Impostura o desconeixement? Es marca un “farol” o ha inventat la moto a Àfrica? En qualsevol cas, per a mi, el seu prestigi com a gurú de la innovació queda una mica tocat. Esclar que també podria ser que J. A. Banks utilitzés l’any 1972 un terme encunyat i difós abans per un jovenet Charles Leadbeater de menys de 20 anys. Però no em sembla gens probable.

Això d’inventar la moto a Àfrica li ho vaig sentir dir per primera i última vegada al Josep Fonollosa, un company de classe d’Econòmiques, referint-se al fet de què un pot estar convençut d’haver fet alguna cosa insòlita quan en realitat la cosa ja està més que trillada.

La pintura és de Magritte