Category Archives: RSC

Se les ve el plumero

g-escribano[1]

Quienes leen habitualmente La Vanguardia saben que en la columna “El semáforo” se destaca diariamente a varias personas por alguno de sus hechos recientes. Con un conspicuo circulito verde o rojo el periodista aprueba o descalifica al autor del hecho en cuestión que se describe en una breve reseña acompañada de una fotografía de esa persona. En “El semáforo” de ayer, 27 de mayo de 2009, me habría gustado ver en rojo, por ejemplo, a Kim Jong Il y sus misiles, a Hugo Chávez y su programa “Aló presidente”, al presidente de Sri Lanka, Mahinda Rajapaksa, y su desprecio por la población tamil, al ex alcalde de Collbató, Xavier Raventós, y sus malversaciones, … pero no, una batalla sectorial en defensa de los intereses económicos de la empresa editora del diario primaron sobre cualquier tropelía, indecencia o fraude que se pudiera haber cometido en algún lugar del planeta o de nuestro pequeño país: ayer se calificó en rojo unas declaraciones de la directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Ràdio) en las que se muestra partidaria de mantener el actual modelo de financiación de la radiotelevisión pública catalana. 

No es la intención de este post tratar de la publicidad como  fórmula de financiación de las radios y televisiones públicas —ya lo he hecho en otras ocasiones y en este mismo blog—, simplemente quiero destacar de qué manera tan zafia el redactor descalifica a una persona a sabiendas de que esas declaraciones, con las que se puede estar o no de acuerdo, no son, bajo ningún punto de vista, socialmente reprobables, que únicamente contrarían los intereses de la empresa para la que trabaja el periodista. 

Hace unos dias intenté echar una mano a mi hija Laura con unos temas de filosofía sobre la moral, los códigos deontológicos, la responsabilidad y la ética. Le preguntaré qué opina de este caso para comprobar si mis explicaciones le han sido útiles para ayudarle a reflexionar sobre estas cuestiones.

Habrá quien piense que estoy haciendo exactamente igual que el escribano del señor conde, que se me ve el plumero, que defiendo los intereses de mi casa y, de paso, le hago la pelota a mi directora general. Quienes me conocen saben de sobras que no es así.

Anuncis

Publicidad: ¡más madera que es la guerra!

rr_anunciopp_130520094[1]

Hoy también escribo en castellano para que me entienda bien todo aquel que se sienta aludido. Y si alguien se siente aludido, por algo será. La cosa va del anuncio del PP en La Vanguardia sobre la ley de educación de Catalunya.

¿De qué se asombra tanta gente de bien? ¿De la falta de ética?  Pues vaya sorpresa. A estas alturas hay que ser muy cándido para escandalizarse de las artes que usan los políticos para jorobar al adversario. Todo vale. Y mientras no sea delito, cuanto más daño, mejor (siempre que no se haya pactado un cambio de cromos, claro; no vaya a ser que los otros saquen a relucir algun Madoff de última hora).

Alguien pensará que el medio podía haber puesto objeciones al anuncio, que el partido popular ya tiene otra prensa más afín. ¡Ja! ¿Y si ganan en las próximas eleccciones? El señor conde quiere estar a buenas con quien gobierne, cualquiera que sea su color. Se entiende.  Y la agencia creativa se dedica a crear, a impactar, le importa un pito lo que piensen los puretas defensores de lo correcto. El fotógrafo a lo suyo, que la profesión no da para muchas alegrías a no ser que uno se haya hecho con un nombre, y por algún sitio habrá que empezar. Supongo que los progenitores de los niños de la imagen se habrán prestado muy gustosos, váyase a saber por qué, si por dinero, por convicción política o por la simple vanidad de ver a sus nenes protagonizar un anuncio. O por todo a la vez.

¡Ah! Y es el colmo de la desvergüenza que nos quieran hacer creer que los creativos han tenido la consideración de ocultar los ojos de los modelos  para no identificarles y así respetar su imagen ¡Y un cuerno! Hoy en día se consigue ocultar el rostro con una sencillísima técnica de pixelado. No había ninguna necesidad de colocar esa tachadura negra que sustituye a la perfección la banda de tela que le pondrían a un condenado a fusilamiento…  Buscando el impacto. ¿O acaso no és lo que más resalta de toda la imagen?

¡Buffffff! Ética en los negocios.


Les 7.000 espelmes de Telefónica

candle_final

Acabo de llegir que Telefónica repartirà 7.000 espelmes com a acció de suport a l’apagada promoguda pel WWF contra el canvi climàtic. O la informació és errònia, que ja pot ser, o la cosa és per posar-se a riure. Si tot el que vol fer Telefònica per testimoniar el seu suport a la iniciativa del WWF és repartir set-mil espelmes  i aportar la recaptació (!?) del concert que Raul Rojas farà a la botiga Telefònica de Gran Via, la cosa és per posar-se a riure.

A mi, tot el que es faci per millorar la salut del nostre pobre planeta sempre em semblarà poc, de manera que aprovo la iniciativa del WWF, però no l’acció de Telefònica: em sembla una presa de pel i, a més, d’una racaneria patètica. I em sembla una presa de pel perquè si una megaempresa de telecomunicacions com Telefònica s’ho creu de veritat, el que hauria de fer és promoure una disminució del consum dels seus serveis (activitat que comporta uns consums gens menyspreables d’energia elèctrica)  i no la del consum d’energia elèctrica en general. És més fàcil carregar-li el mort a les companyies elèctriques, repartir espelmes (set-mil, no ens passessim, que estem en època de vaques magres) i donar la recaptació del Raul Rojas en la botiga de Gran Via (pots comptar… el calaix que faran!)

Pura façana (de pladur 🙂 ). I d’això en diran RSC i reputació de marca.


Un anunci poc afortunat?

"A 'Ventdelplà' estem de dol. Acompnya'ns en el sentiment. La gent que s'estima no s'oblida mai. Ajuntament de VENTDELPLÀ"

LLEGENDA DE L'ESQUELA: "A 'Ventdelplà' estem de dol. Acompanya'ns en el sentiment. La gent que s'estima no s'oblida mai. Ajuntament de VENTDELPLÀ" (La Vanguardia, 11 de gener de 2009)

“Épater le bourgeois” deu ser la consigna d’alguns publicistes. Dit així, tal qual,  en francès. Que es noti que van progressar adequadament en Història de l’Art quan eren jovenets.

Trepitjo un terreny incòmode perquè jo treballo en aquesta casa. Però em pot la temptació de dir quatre coses. Una,  que agraeixo a la providència tenir la fortuna d’habitar en una terra que pot enfotre’s públicament de tot i tothom sense conseqüències greus. Segona, que, encara que pugui semblar el contrari, sóc un enamorat de la publicitat. Tercera, (digueu-me presumptuós) sóc perfectament capaç de distingir un bon anunci d’una pretesa genialitat transgressora. Quarta, no em considero, en absolut, mancat de sentit de l’humor però, sense ser creient ni, en general, amant de símbols ni rituals, m’ha indisposat que per anunciar un intrascendent entreteniment televisiu s’hagi utilitzat  el mateix missatge i mitjà que tantes vegades ens ha anunciat la mort de persones reals que hem estimat de debó, aquí, en el món real.

A TV3 no li calia asturar al personal per atraure l’audiència d’aquell vespre de diumenge, i per fer “marca” hi ha formes més intel·ligents d’aconseguir-ho.


KPMG diu que no pot i jo dic que no vol

KPMG, firma multinacional d’auditoria i consultoria es lamenta de que no hi ha mitjans per saber si les empreses vulneren els drets dels pobles indígenes dels països on aquestes s’instal·len.  La notícia és de fa dos dies, no de fa dos lustres.  En l’article es fa referència a la iniciativa de BP, Gas Natural, Endesa i Repsol posant a disposició de totohom una bústia del Consell d’Administració que recolliria les denúncies del públic, però que ningú les està utilitzant.  És perfectament lícit sospitar que les empreses que rebin denúncies del seu públic tindran la temptació d’ignorar-les i no incloure-les en les seves memòries de sostenibilitat. Algú es creu que el BBVA o el Banc de Santander inclouran en les seves memòries de sostenibilitat la crítica documentada de SETEM a les seves polítiques al Perú i Brasil? Jo no. Si les firmes d’auditoria volguessin realment obtenir la informació de la que dieun no disposar, podrien crear perfectament una bústia compartida on es rebrien totes les denúncies; això podria garantir que les memòries de sostenibilitat que obviessin les males pràctiques de l’empresa es posarien en evidència davant de la seva firma certificadora, que tampoc li resultaria fàcil obviar-ho en el seu informe (sóc un malfiat) ja que la resta de firmes certificadores estaríen perfectament informades de les anomalies del seu client.  Una bústia de denúncies a l’estil de la que ha organitzat Greenpeace


Hacer y hacer saber

Aquest és el lema sota el que s’ha desenvolupat una jornada en la que l’empresa MEDIARESPONSABLE ha presentat el seu “Anuari de l’empresa responsable i sostenible”, una publicació que recull articles d’experts, més de 170 casos pràctics d’empreses (la CCMA entre d’altres), entrevistes, etc. La sala estava plena (auditori de la biblioteca Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona) i els ponents —dinou (!) experts en la matèria— han estat una bona representació de diferents institucions i empreses. Algunes de les opinions que em semblen interessants de reproduir d’alguns ponents:

 Xavier Pont (responsable d’Iniciatives Econòmiques del Dept. d’Economia i Finances de la Generalitat): […] és important que es consolidi (l’RSE) perquè això facilita les coses a l’administració pública […] complementa el rol de l’estat, la seva proximitat la fa més eficient […] l’administració pública ha de donar exemple, l’RSE ha de figurar en el seu codi genètic.

  Esther Grávalos (Directora de Comunicació de Telefónica): ha fet servir un refrany que deia la seva àvia, “Tan importante es poner el huevo como cacarearlo” , per recordar que és necessari comunicar el que es fa.  Ha dit també alló que sovint s’oblida: l’RSC no ha de centrar la seva atenció en el que es fa amb els beneficis, sinó en el que s’ha fet per obtenir-los.

 Neus Martínez (directora de Relacions externes i RSE de Nestlè): […] la senya d’identitat d’una empresa socialment responsable és fer prevaldre el llarg termini, vinculat amb la sostenibilitat, pel sobre del curt termini […] la memòria de sostenibilitat és un compromís de transparència amb els grups d’interés […], i reconeix, amb prou humilitat, que […] a Nestlé encara li queda molt per fer en matèria de RSE.

 Antoni Ballabriga (director de Responsabilitat i Reputació Corporativa del BBVA i conegut nostre perquè va ser un dels consultors d’ESADE que va dirigir un dels equips del procés de reflexió estratègica de la CCMA): segons l’Antoni Ballabriga cal fer-se varies preguntes; en destacaré algunes: Quant s’ha de comunicar? […] cal trobar l’equilibri per no deteriorar la credibilitat del missatge […] la comunicació genera compromís, mou la maquinària interna, genera energia per avançar […] tangibilitza un retorn, justifica la utilització de més recursos per a l’RSC.  Què comunicar?: […] el que és genuí de la nostra activitat i que ens pot diferenciar […] és clar que s’han de complir els objectius de l’RSC,  però comunicar allò que és distintiu.  Com comunicar?: […] cal ser creatius per fer arribar el missatge. L’Antoni Ballabriga ha dibuixat l’escenari ideal de l’RSC en una empresa: està tan arrelada en tots els àmbits de gestió que la direcció de RSC s’ha diluit, […] és biodegradable.

 Ignacio Jiménez ( director de Comunicació i RSC de Liberty Seguros): […] cal superar el debat denominatiu del concepte: RSE, RSC, RE, RC? […] ha d’existir un compromís de marca entre el que es diu i el que es fa […] les empreses no poden estar sempre sota sospita […] la comnicació de l’RSC dóna caràcer corporatiu […] pot suplir pràctiques de posicionament més costoses i amb menys credibilitat.

 Marcos González, director de MEDIARESPONSABLE al tancar la 1a part va comentar que cal trencar el pudor de comunicar que tenen algunes empreses.

Ramon Mullerat ,  jurista expert en dret internacional i que va ser ex co-president —junt amb Nelson Mandela— del Human Rights Institute, amb un savoir faire comunicatiu més propi d’un diplomàtic,  va comentar la manca de concreció que té el concepte RSE […] és una figura polièdrica, cadascú la veu segons la seva formació professional; per al jurista és un conjunt de normes, l’economista la considera una eina de gestió, els de màrqueting la veuen com una oportunitat de fer marca […] cada vegada més, l’RSE es canalitza cap als productes que ofereix l’empresa, està més lligada al seu core business […] es detecta una preocupació creixent sobre el medi ambient en detriment dels drets humans […] el segle XXI ha de ser el del compliment i expansió de la defensa dels drets humans per part de les empreses. Mullerat va recordar algunes de les paraules de Severn Suzuki, aleshores una nena de 12 anys, quan es va dirigir a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament que va celebrar l’ONU a Rio de Janeiro l’any 1992

Joan Fontrodona, secretari d’ EBEN España, va insistir en que […] les empreses no són les culpables de tots els mals, tots som responsables des de les posicions que ocupem a la societat (com a professionals, ciutadans, consumidors, etc.)

L’opinió que més hauria d’haver irritat a l’auditori —per venir de qui venia— va ser la d’Agustí Sala, president de l’APIEC (associació de periodistes d’informació econòmica) […] els periodistes d’informació econòmica no tenen gens clar el concepte RSE […] que la RSE avança a cop d’escàndols […] […] la pràctica de la RSE està necessitada de millorar la percepció que es té del concepte, les empreses la utilitzen per netejar la seva imatge […]  em pregunto si és per tot això que va acabar dient: […] hi ha un risc de que es banalitzi el concepte […] quan l’escenari sigui aquell en el que totes les empreses practiquin la RSE, aleshores la notícia tindrà sentit i serà en referència a les empreses que es destaquin per sobre de les altres. I es va quedar tan ample.

Josep M. Lozano, ben conegut de tothom que s’hi dedica a això de l’RSC, amb les seves dots comunicatives, va fer riure a l’auditori quan va dir que ja n’hi havia prou de diàleg entre les parts interessades, que si fos per ell, decretaria una moratòria d’un any per als actes públics sobre RSC, reunions, taules rodones, jornades, trobades multisectorials, etc. […] el que falta és Política, amb majúscules, falta diàleg intern entre els governs […] els governs traslladen la qüestió de la RSE als agents socials, sindicats i patronals,  per manca d’una política pròpia […] la RSE no ha de ser un punt més de l’agenda social.

Carles Campuzano, diputat a Madrid de CiU, va culpar als sindicats i a les organitzacions patronals de bona part del retard que pateix l’evolució de la RSE. També va carregar contra les ONG de les que reclama que el seu diàleg amb les empreses sigui des de la igualtat, que la relació ONG – Empresa no sigui únicament la de demanar-les a aquestes que  contribueixin a les seves bones causes.

La sessió va durar una mica més de cinc hores, es van dir, òbviament, moltes coses; la majoria escoltades moltes vegades. El que he comentat és el que m’ha semblat que valia la pena destacar.


RSC: obligació – voluntarietat – convicció

Una notícia d’avui mateix informa que el govern de Suècia ha decidit que les empreses públiques d’aquest país presentin obligatòriament memòries de sostenibilitat d’acord amb els principis del GRI.

Ara toca que s’encenguin algunes alarmes i que les organitzacions patronals i les empreses autodenominades responsables ens recordin que un tret distintiu de la responsabilitat social de les empreses és, precisament, el seu caràcter voluntari, i que l’administració s’ha d’abstenir de reglamentar l’RSC en els sector privats.

Jo comprenc que, en vista de que les memòries de RSC poden anar pel mateix camí que l’auditoria financera al seu dia, a les empreses que ja estan alineades amb la RSC no els agradi la perspectiva d’haver d’informar i certificar-se obligatòriament sobre les seves activitats en aquesta matèria quan, per fer-ho sense estar obligades, actualment obtenen un plus de prestigi. Ens podem imaginar quina serà la postura de les empreses que presenten memòries de sostenibilitat sense seguir cap estàndard ni estar certificades per organismes independents, o la d’aquelles que això de l’RSC no els interessa en absolut, o la de les empreses que ni tan sols saben de què es tracta.

Com a ciutadà i consumidor, com a part interessada, em sembla necessari que s’exigeixin garanties de transparència informativa tant als organismes públics com a les empreses privades, i aquesta transparència ha d’incloure no només la informació sobre la seva activitat econòmica sinó també sobre l’impacte ambiental i social de les seves activitats. Intervencionisme de les administracions? I tant que sí! Benvinguda sigui qualsevol mesura que contribueixi a millorar la salut del planeta i de la societat. Estic absolutament d’acord en que les administracions públiques no han de legislar l’RSC, entenent per RSC la gestió que ultrapassa, en favor dels grups d’interès, les normes jurídiques; és a dir, els poders públics no poden obligar a les empreses a seguir un determinat model de gestió; ara bé, l’administració ha d’intervenir i crear normatives orientades a les millores socials i mediambientals. Que la certificació (obligatòria) de les memòries de sostenibilitat (obligatòries) posaria en evidència bones i males pràctiques empresarials? Excel·lent. Els usuaris i grups d’interès de les empreses estaríem degudament informats, que és el que volem. Quin problema han de tenir les empreses? O és que no són d’aquest món? Les empreses privades que van més enllà de l’estricta obligació legal, que el compromís sincer amb els seus grups d’interès forma part dels seus valors corporatius, haurien d’alegrar-se de que algun dia tothom hagi de respectar les regles del joc; i les empreses que practiquen la responsabilitat social com una estratègia de màrqueting, aquestes que continuïn anant més enllà de l’estricta obligació si volen mantenir-se diferenciades dels seus competidors; tot això que guanyarà la societat.

 D’altra banda, ¿qui diu que les normes legals no es compleixen voluntàriament? Sempre és possible transgredir la llei; això sí, atenent-se a les conseqüències. D’això també se’n diu ser responsable dels propis actes. Una altra cosa, molt diferent, és actuar èticament per convicció; això requereix, en primer lloc, complir les normes, i qui tingui un comportament ètic en la base dels seus principis segur que no rebutjarà que els poders públics regulin allò en el que creu.   Penso que hem arribat a un punt en què la dicotomia en RSC ja no és voluntarietat versus obligació, sinó convicció versus voluntarietat.