Category Archives: Política

Quo vadis, CUP?

En aquest text  he volgut utilitzar el femení com a gènere que designa un col·lectiu de persones d’ambdós sexes per a referir-me a la gent de la CUP, únicament. Aquesta estrafolària manera de dir és pròpia d’algunes figures mediàtiques d’aquesta formació política, i deu ser un símptoma d’alguna mena de miopia lingüística que impedeix entendre que utilitzar les paraules de gènere masculí que denominen col·lectius de persones de tots dos sexes no té res a veure amb l’ús d’un llenguatge masclista. És l’evolució natural dels idiomes al llarg dels segles qui fixa com a norma els usos i costums. Per descomptat que m’hi nego radicalment a utilitzar el «políticament correcte» desdoblament de gènere (“Ciutadans [i ciutadanes] de Catalunya, ja sóc aquí!”), un dogmatisme sexiste que sembla anar a més. ♫ Aux armes, citoyens [et citoyennes]! Formez vos bataillons! Marchons, marchons, qu’un sang impur abreuve nos sillons

Quo vadis

 

Vist el paper de la CUP en el procés cap a la independència de Catalunya, molts independentistes han arribat a la conclusió de que elles són les dolentes de la història. Jo no ho veig així, més aviat m’inclino a pensar que a estones són múrries i molt sovint maldestres. Tanmateix, en qüestió de mala fe, els altres partits independentistes tampoc es queden molt enrere.

Mentre que els fets i miracles dels notables de l‘unionisme, el Gobierno  i el Tribunal Constitucional han estat un filó per a crear independentistes, les actuacions de la  CUP tenen l’efecte contrari: desanimar els indepes de tota la vida més conservadors, els nouvinguts menys convençuts i els potencials nous independentistes que, davant la perspectiva de veure’s identificats i compartint perilloses aventures amb elles, emigren espantats a opcions menys arriscades.

Des del 27 de setembre del 2015, l’activitat de la CUP, entre altres qualificatius menys benèvols, podria figurar en els manuals de comunicació com a un eficaç model d’autopromoció. L’han aconseguit de forma ràpida i notòria, confortablement, sense mullar-se el cul en això tan emprenyador com és comprometre’s a participar en la gestió de la cosa pública. Hi haurà qui pensi que ho han fet d’una manera grollera i covard, però els retrets no van amb elles: ja se sap, el fi sempre justifica els mitjans.

Per a captar el vot  independentista de l’esquerra radical i el de l’esquerra independentista al·lèrgica a CDC i a qualsevol coalició on hi pogués figurar, van convèncer el seu target que la prioritat era aconseguir la independència de Catalunya. Fan una estudiada promoció del seu millor rostre: el tracte amable i la bona retòrica de David Fernández i Quim Arrufat, flagell de corruptes, feministes, defensores dels desfavorits… l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas; la candidatura d’Antonio Baños, una altra cara amable… les virtuts com a esquer! Pocs sospitaven que la immaculada CUP, la mateixa que es guanyava les simpaties d’independentistes de dretes i esquerres, estava entabanant a milers de càndids ciutadans. Els deu escons que aconsegueixen en les plebiscitàries del 27 de setembre, sota aquella aparença de sintonia amb la resta de formacions  independentistes, fa que esdevinguin imprescindibles per a formar majoria en el Parlament. Aquesta és la seva eina. Després vindrà l’extorsió, la venjança i la deslleialtat.

Immediatament després de forçar la presentació i aprovació de la resolució del Parlament 1/XI de 9 de novembre —per a molts, una resolució inoportuna i innecessària— organitzen un festival amb l’agònica demolició d’Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat (la venjança) i l’acceptació d’investir Carles Puigdemont (show must go on) a canvi de la signatura d’un pacte d’estabilitat del que se saben lliures d’incomplir-lo quan l’ocasió ho mereixi. Aconsegueixen així un dels seus objectius prioritaris, tallar el cap de Mas a cost zero. Accepten investir Puigdemont perquè, òbviament, els convé evitar unes noves eleccions: és la garantía per a mantenir el seu arrogant protagonisme, és l’opció més aconsellable perquè, als ulls dels seus votants, continuen figurant com a genuïnes defensores de l’independentisme, però, sobre tot, perquè unes noves eleccions podrien reubicar-les on els hi correspondria i quedar-se sense la seva principal eina de treball.

Amb la presentació del pressupost els arriba la gran ocasió de passar-se per l’entrecuix l’acord d’estabilitat, convençudes de que també els hi sortiria de franc. Potser no havien valorat prou les possibles conseqüències de tot plegat (ara s’estan fotent d’hòsties entre elles i arrisquen unes noves eleccions). Segur que no s’esperaven la qüestió de confiança que s’ha tret el President Puigdemont del barret, de manera que és molt probable que l’estratègia que han estat practicant fins ara ja no els sigui útil, si no és que la resta de partits i entitats independentistes volen continuar fotent-se les grans patacades per ser tan càndids!

La qüestió de confiança no admet ambigüitats: només poden donar-li el seu vot de confiança al President o no donar-li. Si el donen i no hi ha un gir inesperat (RUI?), tot continuarà igual: majoria independentista al Parlament, tirar endavant a batzegades, amb un pressupost prorrogat (un fracàs que, precedit d’una exhibició de cinisme polític, ha estat l’única aportació memorable que han fet la CUP i les esquerres pseudofederalistes en el que va de legislatura; sort tenim que són les formacions més compromeses amb les classes desfavorides!). Si no donen el seu vot de confiança, hi haurà noves eleccions. Però això no els convé perquè molts dels seus votants ja han perdut la virginitat, de manera que milers de vots anirien a parar a l’esquerra pseudofederalista, a ERC i a la abstenció.

Conclusió: si la militància de la CUP són independentistes genuïnes i convençudes,  no han estat gens intel·ligents,  perquè amb la seva actitud han aconseguit afeblir l’independentisme i que només treguin profit els unionistes. Si no ho són, i el seu dogmatisme les duu a considerar que Revolució i Independència van per camins diferents, que tant els fa que fracassi el Sí mentre es mantingui l’ortodòxia, aleshores són molt maldestres, perquè l’únic que guanyaran és insignificància.

Per acabar, si la CUP està dividida, com sembla ser, a què està esperant la facció dissident per a reaccionar?

Continuaran.

Anuncis

Avui no tinc el dia

Papus 77 v3
Crec que sóc una persona optimista —que és molt diferent de ser un il·lús—, de manera que no tinc per costum deixar-me arrossegar per pensaments negatius. Tampoc crec necessari preveure les coses a llarg termini per evitar possibles futures adversitats. És precisament perquè mai se sap què pot passar demà que no he estat mai previsor.

Però ara, als optimistes, ens ho estan posant molt difícil. Començo a veure-ho tot molt diferent. Tinc la sensació com si una poderosa mà negra hagués decidit que la democràcia ens duia massa lluny i que calia retrocedir, una poderosa mà negra que està alterant l’escenari a marxes forçades i modificant les regles del joc. Com a conseqüència, ara les mobilitzacions ciutadanes no consisteixen tant en reivindicar més llibertats com en lluitar per la supervivència. I aquest Poder Anònim (o no tant anònim) treu profit de la nostra feblesa. El panorama és desolador. I empitjorarà si continuem encarregant-li a la guilla que cuidi del nostre galliner: estem a mercè d’una escandalosa conxorxa d’empresaris i polítics sense escrúpols, amanida amb uns jutges i una administració de justícia al servei de no se sap quina mena de justícia. El Poder disposa ara de l’escenari ideal per fer-nos retrocedir a situacions d’èpoques passades, per deixar les coses al mateix lloc on eren setanta anys enrere. Un escenari on una renovació dràstica es preveu extremadament difícil perquè, després de tants anys de facilitats, ens hem tornat mandrosos i miops, quan no porucs. La mà negra encara pot seguir tibant la corda.

Estant així les coses, com s’entén que la majoria de votants del país veí —l’Espanya que ens té ben agafats pels dallonses— hagin votat a la dreta més recalcitrant? I les presumptes esquerres fent de còmplices, sense dir ni piu! I les esquerres democràtiques pràcticament desaparegudes. S’entén això? On són els nous intel·lectuals que haurien de renovar el pensament i guiar el canvi?

La nostra societat s’enfonsarà en la misèria si no aconseguim depurar les institucions. Volem que sigui aquesta l’herència que deixem als nostres fills? Confiar en què els mateixos polítics que ens estan duent a la misèria ara rectificaran, això no és ser optimista, això és ser idiota. És l’hora dels ciutadans, és l’hora dels segadors.

La vinyeta de l’encapçalament la va publicar El Papus l’any 1977. Jo l’he agafada d’un tweet que ha publicat @ferri61

 


In-Inde-Inde-Penden-Cia


Avui m’ha arribat un correu d’una amiga on adjuntava un article escrit per Carles Camp el passat 17 de setembre i que està publicat en el blog de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya. Aquí l’enllaç, per si voleu llegir l’article (no arriba a dos minuts de lectura).

L’article té la seva gràcia i molt probablement el senyor Camp tingui raó. Però, si bé és cert que Catalunya va ser derrotada militarment, no és menys cert que ja han passat tres-cents anys i avui en dia, afortunadament, se suposa que els ciutadans tenim dret a opinar i els polítics (també se suposa) tenen l’obligació d’actuar d’acord amb les decisions majoritàries. Que quedi clar que jo vull la independència de Catalunya, i la voldria ja, però vull que abans el poble parli; jo no en tinc prou amb la manifestació —històrica, emocionant, única, magnífica— d’1,5 milions de persones. La veu del poble s’expressa en les urnes, ja sigui en un referèndum, ja sigui en unes eleccions plebiscitàries. Per prudència política, perquè cal comptar amb el beneplàcit de les democràcies occidentals —especialment el de la Unió Europea— crec que serà preferible exhaurir les vies legals abans de recórrer a les vies legítimes i exhaurir aquestes abans d’haver de convocar unes noves eleccions, aleshores plebiscitàries, i proclamar la independència per part del Parlament resultant, si les opcions independentistes resultessin majoritàries. Escoltar els ciutadans, permetre`ls decidir i actuar en conseqüència per aconseguir els objectius; d’això se’n diu Democràcia, amb majúscules.

Ara tenim una gran oportunitat, potser irrepetible. Si volem anar fent camí cap a la independència, el dia 25 hem de votar. Jo tinc molt clar el meu vot.

Aquesta és la meva opinió, i com totes les opinions, opinable.

May the force be with you!


El botijo de Maslow

En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.


Qui perdrà les properes eleccions?

Tremoleu professionals de la política, tremoleu, arriben les eleccions! Temps d’angoixa i decepcions. Però, amics meus, penso que a la frustració dels que perdran els seus privilegis i dels que no guanyaran cap poltrona la seguirà la nostra frustració, la dels ciutadans que votem i que novament ens deixarem enganyar amb falses promeses que ja hauríem de saber que mai es compliran.

Donar el nostre vot —o abstenir-nos de votar— en unes eleccions pot semblar una fotesa: tot plegat només és un vot sobre uns milions de vots, una quantitat intranscendent, un acte sense importància. Però el que és cert és que cada cop que dipositem la nostra confiança en una opció política (o, el que és el mateix, deixem de votar a d’altres), entreguem el nostre dret de decidir sobre la cosa pública a unes persones que a canvi no ens donen cap garantia de que compliran amb el nostre encàrrec, que no és cap altre que allò que aquesta gent ens va prometent dia si i dia també, especialment durant les campanyes electorals.

Se’ns dirà que si ens considerem defraudats sempre tenim la possibilitat de penalitzar-los no tornant-los a votar en els pròxims comicis. Però quin coi de càstig és aquest? L’alternança del dret a ser novament enganyats? D’acumular penalitzacions als que han anat incomplint sistemàticament els acords pactats? Ni em consola ni em conformo. Igual que l’incompliment d’un contracte subscrit entre dues parts pot acabar als tribunals, m’agradaria que l’incompliment de les promeses electorals tingués alguna repercussió més que una simple pèrdua de vots que, tot plegat, aniran a parar a una altra formació que també es passarà pel forro els seus compromisos electorals.

I el cas és que no hi ha solució. Cap solució. Per què quan voto i guanya l’opció que he votat resulta que, paradoxalment, sempre sóc jo qui acaba perdent les eleccions? Deixarem de votar als rojos perquè ens han pres el pel i votarem als blaus que també ens el prendran. Votarem als verds i ens prendran el pel, aleshores votarem als roses i faran el mateix.

A què ve ara aquesta vena anarcoide i pessimista? Doncs que n’estic fart de sentir el mateix discurs descafeïnat. En els últims temps, els polítics han desaprofitat unes quantes ocasions esplèndides per guanyar-se la confiança dels ciutadans, per recuperar un prestigi ara inexistent. S’han dedicat a conservar el poc que els queda en comptes de lluitar per recuperar tot el que s’ha perdut, i l’única cosa que han fet ha estat desinflar als ciutadans quan no els ha encabronat (la rebaixa del 5%!).

No sé qui deia que als països civilitzats es parla obertament. Si és així, als nostres polítics encara els falta molt per assolir el grau de civilització requerit.

Tornaré a votar i, guanyi qui guanyi, jo tornaré a perdre les eleccions.


“Canons o mantega” (Canons!)

Canons o mantega. He recordat aquesta coneguda dita del professor Samuelson —”l’amic Paul”, com ens va dir un dia a classe  un presumptuós (i incompetent) professor d’Economia del sector públic— quan vaig llegir a la premsa que a Paris s’estava celebrant una fira d’armament, Eurosatory.

Intento no ser ingenu i entendre com funciona el món —encara que  segurament no he entès res— però tinc tot el dret d’emprenyar-me amb l’enorme hipocresia dels governs que, aparentment paternalistes, protegeixen la nostra salut legislant contra el consum de tabac mentre que, sense cap pudor, permeten que els autèntics senyors de la guerra exhibeixen les seves novetats, que de ben segur no estan fetes per preservar la salut dels pobles.


Avui no escric res

Avui no escric res perquè  aquest blog s’hi adhereix a la vaga del sector públic. Segurament tampoc hauria escrit res, però avui segur que no escric res.