Category Archives: Media

No le llaméis periodista, por favor

Hay “noticias” que me cabrean. Por ejemplo, esta que publica el diario digital Forum Libertas  en la que el articulista exhibe su total desconocimiento de la cuestión, o su ausencia de principios, publicando unos datos engañosos. Califica a TV3 como la televisión más ineficaz del estado español [… Sin embargo, si hablamos en términos de eficiencia, teniendo en cuenta la audiencia y los costes, quien se lleva la palma a la ineficacia entre todas las televisiones en España no es TVE sino TV3, la televisión pública catalana… ]. Este genio de la estadística elabora los datos comparativos de las diferentes cadenas de televisión basándose en la relación entre el número de empleados y el share a nivel estatal. Por otra parte, alguien debería explicarle que eficacia y eficiencia son dos conceptos diferentes.

Nota aclaratoria para los que no tengan muy claro qué es eso del share: del total de personas que está viendo la televisión en un momento determinado (llamésmole A), el share de un canal en concreto sería el porcentaje de A que esta viendo ese canal. El share puede mostrarse para un momento determinado, para un programa concreto, o como la media de un período (un dia, un mes, un año,…)

Algunas precisiones. En primer lugar, si se quiere comparar la eficiencia entre diferentes empresas de televisión, no se debería hacer relacionando el número de personas en plantilla con el share, porque los resultados entre empresas no son comparables , ya que  las hay que han  externalizado no sólo servicios auxiliares sino su propio “core business”, y eso, en número de personas, es una cifra muy importante, y también supone mucho dinero, se lo puedo jurar. Por ejemplo, los informativos de Tele 5  los produce una empresa filial, ATLAS. Para conocer la eficiencia de una plantilla lo que habría que medir es la cantidad de producto obtenida por esa plantilla durante un período de tiempo determinado. Me pregunto si alguien se ha dedicado a calcular esa magnitud para cada televisión y ha comparado resultados. Si es así,  me pregunto cómo se lo ha hecho para conseguir los datos.

 Pero ese no es el único “error” de concepto que perpetra el articulista, ni el más evidente. El autor del panfleto está comparando el share para toda España de canales que emiten en todo el territorio del estado con canales que emiten en una zona limitada, como es el caso de Televisió de Catalunya.

Si al Forum Libertas y a su presunto periodista les preocupa el rendimiento de TV3 (aunque me imagino que lo que les preocupa es que España no sea  Una, Grande y Libre), entonces, que comparen los gastos totales —y no el número de empleados— con la audiencia conjunta, obtenida en Cataluña, por todos los canales de Televisió de Catalunya, no sólo de TV3. ¿Verdad que entonces dirán que no se pueden comparar los gastos totales de una televisión que emite para toda España con los de una televisión autonómica? Pues eso. Para comparar hay que usar el cerebro. Para engañar y manipular basta con disponer de un ordenador, una página web y darle al teclado.


La 1 i els toros

Acabo de llegir que el grup taurí “burladero.com” ha denunciat a Televisión Española per un episodi d’una sèrie d’animació perquè considera que el seu contingut suposa un posicionament d’aquesta televisió pública en contra de les corrides de toros.

És esperpèntic que aquesta denúncia la presenti un grup d’aficionats a un espectacle esgarrifós, impropi d’una societat culturalment avançada, un grup que té la desvergonyia d’afirmar que la contemplació col·lectiva de la tortura, agonia i mort  d’una bèstia acorralada és un art. El món al revés. La denúncia l’han de fer els qui els repugnen les corrides contra aquells que facin apologia  d’aquest cruel espectacle de sang i dolor i contra els mitjans de comunicació que li donin suport.

Les prohibicions sempre fan un cert “repelús” perquè pensem que atenten contra les nostres  llibertats, i això és així en moltes ocasions (els ajuntaments i les seves normatives municipals acostumen a ser un bon un exemple), però les societats civilitzades han avançat també perquè els seus parlaments, representats dels ciutadans, han legislat oportunament eliminant drets i prohibint hàbits i costums inadmissibles en els temps que corrien. No cal donar exemples.

D’una banda ens indignem per alguns costums i creences dels nostres veïns del sud i de l’est, perquè les considerem denigratòries, d’altra, aquí i avui, hi ha qui defensa apassionadament en nom de la poesia, la bellesa, la tradició i mil excuses més,  aquesta aberració que alguns anomenen “fiesta nacional” (nacional d’on?, de qui?).

M’agrada el que ha passat a  Televisión Española, tant si ha estat per una pífia com si ho han fet a consciència. Si TVE es posiciona en contra de les corrides, comptarà amb la meva aprovació com a ciutadà que contribueix al finançament  d’aquest mitjà públic. I com que no tinc l’esperança de que s’aprovi una llei que les prohibeixi (els partits polítics que ens representen no tenen el coratge de fer-ho),  espero, almenys, que la “fiesta” es vagi extingint tota soleta fins que li arribi el seu 20 de novembre de 1975.

Actualització d’últim moment:  el Dalai Lama estaria d’acord amb aquest post. Al menys això sembla pel contingut de l’escrit que va adreçar a uns diputats catalans


En què quedem?

buenasuerte[1]No fa ni un mes que “El semáforo” de La Vanguardia atorgava una llum vermella a Rosa Cullell i avui la fa mereixedora del verd.

Li hauran tirat de les orelles al redactor i ara toca disculpar-se? És que el redactor és un despistat, no té memòria i reparteix premis i bofetades sense un mínim de coherència? Van canviant de redactor i no consulten el que  s’ha anat fent?

Al marge del perquè d’aquest canvi i dels colors amb que l’escriba del faraó vulgui pintar als seus objectius, per la part que em toca, em complau que el Club de Marketing de Barcelona hagi atorgat a la nostra directora general el premi al “Profesional del Año”


Se les ve el plumero

g-escribano[1]

Quienes leen habitualmente La Vanguardia saben que en la columna “El semáforo” se destaca diariamente a varias personas por alguno de sus hechos recientes. Con un conspicuo circulito verde o rojo el periodista aprueba o descalifica al autor del hecho en cuestión que se describe en una breve reseña acompañada de una fotografía de esa persona. En “El semáforo” de ayer, 27 de mayo de 2009, me habría gustado ver en rojo, por ejemplo, a Kim Jong Il y sus misiles, a Hugo Chávez y su programa “Aló presidente”, al presidente de Sri Lanka, Mahinda Rajapaksa, y su desprecio por la población tamil, al ex alcalde de Collbató, Xavier Raventós, y sus malversaciones, … pero no, una batalla sectorial en defensa de los intereses económicos de la empresa editora del diario primaron sobre cualquier tropelía, indecencia o fraude que se pudiera haber cometido en algún lugar del planeta o de nuestro pequeño país: ayer se calificó en rojo unas declaraciones de la directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Ràdio) en las que se muestra partidaria de mantener el actual modelo de financiación de la radiotelevisión pública catalana. 

No es la intención de este post tratar de la publicidad como  fórmula de financiación de las radios y televisiones públicas —ya lo he hecho en otras ocasiones y en este mismo blog—, simplemente quiero destacar de qué manera tan zafia el redactor descalifica a una persona a sabiendas de que esas declaraciones, con las que se puede estar o no de acuerdo, no son, bajo ningún punto de vista, socialmente reprobables, que únicamente contrarían los intereses de la empresa para la que trabaja el periodista. 

Hace unos dias intenté echar una mano a mi hija Laura con unos temas de filosofía sobre la moral, los códigos deontológicos, la responsabilidad y la ética. Le preguntaré qué opina de este caso para comprobar si mis explicaciones le han sido útiles para ayudarle a reflexionar sobre estas cuestiones.

Habrá quien piense que estoy haciendo exactamente igual que el escribano del señor conde, que se me ve el plumero, que defiendo los intereses de mi casa y, de paso, le hago la pelota a mi directora general. Quienes me conocen saben de sobras que no es así.


Confiem en Bolònia? O millor en “Polònia”?

Juanjo de la Iglesia impartint una "lliçó" de periodisme

Juanjo de la Iglesia impartint una "lliçó" de periodisme

Avui he recordat l’espai “Curso de ética periodística” que feien els de “Caiga quien caiga” del Wyoming en l’època de Telecinco , aquelles lliçons de periodisme en què Juanjo de la Iglesia s’en fotia despiadadament de les pífies dels redactors. Ho he recordat quan he llegit aquesta breu notícia  sobre el risc d’allaus a Catalunya. El titular no té desperdici.  (Què està passant? Algunes campanyes publicitàries en mans d’autèntics  ineptes, les redaccions digitals sovint sembla que  funcionin amb el personal de manteniment d’edificis,… i mentrestant la xifra d’atur segueix augmentant! )

P.S. Reprodueixo el titular perquè podria ser que La Vanguardia eliminés la notícia o canviés el titular ( jo ho faria si fos el responsable): “La Generalitat reduce el riesgo de aludes en el Pirineo“. És clar, un veu el titular en el lector i ràpidament l’obre per saber quin prodigi climatològic han estat capaços de contractar els del costat Nord de la Plaça Sant Jaume 🙂


Un anunci poc afortunat?

"A 'Ventdelplà' estem de dol. Acompnya'ns en el sentiment. La gent que s'estima no s'oblida mai. Ajuntament de VENTDELPLÀ"

LLEGENDA DE L'ESQUELA: "A 'Ventdelplà' estem de dol. Acompanya'ns en el sentiment. La gent que s'estima no s'oblida mai. Ajuntament de VENTDELPLÀ" (La Vanguardia, 11 de gener de 2009)

“Épater le bourgeois” deu ser la consigna d’alguns publicistes. Dit així, tal qual,  en francès. Que es noti que van progressar adequadament en Història de l’Art quan eren jovenets.

Trepitjo un terreny incòmode perquè jo treballo en aquesta casa. Però em pot la temptació de dir quatre coses. Una,  que agraeixo a la providència tenir la fortuna d’habitar en una terra que pot enfotre’s públicament de tot i tothom sense conseqüències greus. Segona, que, encara que pugui semblar el contrari, sóc un enamorat de la publicitat. Tercera, (digueu-me presumptuós) sóc perfectament capaç de distingir un bon anunci d’una pretesa genialitat transgressora. Quarta, no em considero, en absolut, mancat de sentit de l’humor però, sense ser creient ni, en general, amant de símbols ni rituals, m’ha indisposat que per anunciar un intrascendent entreteniment televisiu s’hagi utilitzat  el mateix missatge i mitjà que tantes vegades ens ha anunciat la mort de persones reals que hem estimat de debó, aquí, en el món real.

A TV3 no li calia asturar al personal per atraure l’audiència d’aquell vespre de diumenge, i per fer “marca” hi ha formes més intel·ligents d’aconseguir-ho.


Pilar Rahola, la mirada incorrecta

No crec que sigui perquè està convençuda de que sempre s’equivoca que la Pilar Rahola anomena “La mirada incorrecta” als articles que escriu per a La Vangardia, però el cas és que en el d’avui diumenge, si no incorrecta, “limitada” sí que ho és la seva mirada. Referint-se al concepte d’independència política dels nostres mitjans audiovisuals públics no para d’identificar independència política del mitjà amb la garantia d’independència política dels seus periodistes. El seu article d’avui porta el tìtol “Esto no es la BBC” quan va ser a la BBC, precisament, on es va gestar la clàssica declaració de principis que havia de presidir les seves actuacions: informar, formar i entretenir. Joan Majó va reformular aquests principis afegint alguns matissos: els mitjans públics han de proporcionar informació objectiva i rigorosa, permetre l’expressió de la pluralitat social, ajudar a augmentar el coneixement i la cultura dels ciutadans i oferir-los entreteniment de qualitat.  Per poc d’acord que s’estigui amb aquesta orientació, es convindrà que  no tan sols el resutat de la feina dels periodistes ha de ser independent dels interessos dels partits polítics. Pilar Rahola sembla oblidar-se de la capacitat dels mitjans audiovisuals per influir en l’opinió dels ciutadans, i no només amb els informatius i els programes d’actualitat sinó també amb l’entreteniment, la ficció, els debats, la programació infantil, etc. Pensem, per exemple, en els programes de ficció. Si compleixen amb l’objectiu d’entretenir i fidelitzar a l’audiència, des del moment en què incorporin temes d’interés social en les seves narracions, poden contribuir a la sensibilització de l’audiència en matèries delicades i conflictives, convertint-se en una eina molt potent al servei d’un missatge concret. 

Independència dels interessos particulars sí, senyora Rahola. Independència política… què vol que li digui? La missió dels mitjans audiovisuals públics també ha de contemplar l’exercici de la política —entesa al servei de la defensa dels valors democràtics i dels drets humans, és clar. I això no és una tasca exclusiva dels periodistes, s’ho pot ben creure.

P.D.: Molt probablement les quatre primeres línies d’aquest post es presten a confusió perquè he rebut tres comentaris que així m’ho fan creure.  Si ho hagués d’escriure de nou, per evitar interpretacions equivocades, ho faria amb altres paraules però amb el mateix significat: “Estic segur que la Pilar Rahola no titula els seus articles “La mirada incorrecta” perquè cregui que s’equivoca, seria absurd. Això no obstant, en l’article d’avui la seva mirada no és incorrecta però si limitada… etc, etc.” 07/05/2008