Category Archives: Gestió

El botijo de Maslow

En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.


El pont, l’arc i les pedres

 

Marco Polo descrive un ponte, pietra per pietra.

— Ma qual è la pietra che sostiene il ponte? — chiede Kublai Kan.

— Il ponte non è sostenuto da questa o quella pietra, — risponde Marco, — ma dalla linea dell’arco che esse formano.

Kublai Kan rimane silenzioso, riflettendo. Poi soggiunge: — Perché mi parli delle pietre? È solo dell’arco che m’importa.

Polo risponde: — Senza pietre non c’è arco.

(Italo Calvino, “Le città invisibili”)

 

Quantes vegades al cap del dia  els responsables de les organitzacions obliden que no és una pedra concreta la que sosté el pont sinó que ho és l’arc que formen totes les pedres col·locades en el lloc precís!

 

(El pont de la fotografia és a Castiglione di Garfagnana, província de Lucca, a la Toscana)


Actitud innovadora

El mes passat vaig assistir a una interessant jornada que organitzava el grup cooperatiu CLADE sobre innovació. L’escenari: l’auditori de La Pedrera. En un primer moment tenia la intenció de prendre moltes notes del que diguessin els ponents amb la idea de compartir-ho des d’aquest blog, però a l’hora de la veritat vaig optar per fer de simple oient i agafar només quatre apunts d’allò que més em va cridar l’atenció.

La jornada consistia en una ponència de Guillermo Ulacia, president de Innobasque, l’Agència Basca de la Innovació; una taula rodona amb Luis Mari Imaz, DG de Mondragon Assembly, Josep Ma Corbinos , DG de La Fageda, Carles Capdevila, DG del diari Ara i, des de Califòrnia, via Skype, Xavier Verdaguer, creador d’Innovalley (companyia especialitzada en teixits intel·ligents). Per acabar, una mica abans de que els estomacs comencessin a protestar, una espècie de diàleg entorn la innovació amb Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera de la Pompeu Fabra, i Josep Ma Ferrer Arpí, assessor al Centre d’Innovació d’EADA, ex-director d’Innovació de l’empresa on treballo i, ho he de dir, un bon i enyorat company.

El conseller Huguet (hores d’ara, conseller en funcions) va inaugurar la jornada, i jo em vaig quedar amb dues de les seves reflexions:

–          Els catalans son bons treballadors però mal venedors.

–          A Catalunya hi ha una bona relació entre el mon de la ciència i l’empresa, però poc retorn econòmic i social de l’activitat científica.

Doncs això.

De Guillermo Ulacia em va cridar l’atenció el seu enfocament antropològic de la qüestió, quan es va remuntar a la recerca i el control del foc com a factor decisiu en la supervivència de l’espècie humana: la necessitat, l’inconformisme i el coneixement com a elements fonamentals del progrés. Ara el mon està canviant, ens estem quedant sense foc. El nou mon és indòmit. On cercar el foc?

Preconitza la desaparició dels límits sectorials entre el privat, el públic, les ONGs,.. i va enunciar una paradoxa de la globalització: importa cada cop més la localització regional, la competència regional. “El futur pertany a petites poblacions que construeixin imperis de la ment, ignorant —o perquè no en disposen— els recursos naturals” (Juan Enríquez, “As the future catches you”).

Carles Capdevila, un bon comunicador, amb un to desenfadat però sense perdre ni una mica de rigor, cenyint-se a la seva nova aventura (el diari Ara), ens va presentar la seva recepta: Il·lusió, Alegria i Ingenuïtat. Va citar al poeta Miquel Martí Pol per delimitar el marc de la Innovació: “Tot està per fer i tot és possible”, i a Jean Cocteau per confirmar la ingenuïtat com a actitud metodològica indispensable: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.

Per a Xavier Verdaguer és necessari tenir la convicció de que qualsevol cosa sempre es pot fer millor, que la Innovació ha de ser portes endins. En les empreses ha de circular el coneixement i per això cal que hi hagi rotació de persones, canvis. Comentava que a Califòrnia no existeix la por al fracàs ni tampoc astorament per l’èxit; no hi ha aquesta sospita tan nostra i generalitzada de que èxit és igual a “pelotazo”. Cal emprendre, i inculcar-ho als estudiants.

Josep Ma Corbinos va parlar del salari emocional, del compromís de l’empresa amb el treballador, no només al revés. L’esforç de les persones els ha de “retornar”.

Oriol Amat ens deia que innovació són els canvis que generen riquesa i que el seu àmbit és corporatiu, de l’empresa; la creativitat és una altra cosa, el seu àmbit és la persona. La innovació ha de contemplar les diferents activitats de l’empresa: administració, producció, màrqueting, …

Ferrer Arpí, amb la seva capacitat innata de comunicar, va parlar de l’èxit i ens recordava que els factors d’èxit avui són els mateixos que fa deu anys. Que per tenir èxit cal innovar i que l’èxit és el pitjor enemic de la innovació (és coautor del llibre “Si funciona, cámbialo”, amb això queda clara quina és la seva posició). El seu decàleg de la Innovació en un producte:

–          Emotivitat

–          Disseny

–          Usabilitat

–          Personalització

–          Multiús

–          Interactuació

–          Relació Preu-Valor

–          Difusió

–          Oportunitat

i…

–          Conjunció astral!

Va acabar amb una cita de Paul Valéry: “El futur ja no és el que era”.

I tothom va sortir de La Pedrera tan content i amb ganes d’innovar.


El mestre organista i el manxaire

Temps enrere, quan els orgues necessitaven de l’energia humana per insuflar l’aire als tubs, durant un concert que entusiasmava al públic, el manxaire va aprofitar una pausa entre dues peces per apropar-se a l’organista i dir-li “Mestre, quin gran concert estem fent avui!” L’organista, arrogant, li respon despectivament: “Estic fent, estic fent”. Tot just començar la següent peça l’organista comprova que de l’orgue no surt cap nota perquè el manxaire està de braços creuats, sense fer la seva part de la feina. Quan l’organista li pregunta què dimonis fa, el manxaire, molt digne, li diu: “Mestre, estava comprovant si el concert el feu vos o l’estem fent tots dos”. “El fem tots dos, tots dos”, va haver de respondre l’organista, empassant-se la seva arrogància.

Va ser l’Oriol Panyella, un dels inoblidables companys de la tele, qui em va explicar, fa molts anys, aquesta història de l’organista i el manxaire. Avui descobreixo (amb l’ajut de Google, esclar), que Carles Muñoz Espinalt va utilitzar aquesta anècdota (verídica?) per il·lustrar alguna de les seves reflexions sobre psicoestètica.

La conversa amb l’Oriol va venir al cas mentre parlàvem del tradicional menyspreu que els “artistes” solen tenir de les feines de suport a la seva gestió: finances, personal, serveis jurídics, sistemes d’informació,… Aleshores ell era cap de compres de TV3 —ara ja fa uns anys que es va jubilar— i jo era el cap d’administració financera. Han passat molts anys, han passat moltes coses al mon; un podria suposar que ja han quedat enrere prejudicis fruit de l’ignorància i de la mandra de saber-se situar en  l’organització on es treballa. Doncs no, amic Panyella, hem millorat en moltes coses, però, a casa nostra, encara hi ha reductes d’arrogància corporativa, encara hi ha qui se’n oblida que sense manxaire no hi ha concert que valgui.

Agraeixo al destí que m’hagi ofert la possibilitat de treballar com a “artista” en les meves etapes en el mon de la música, la discografia, els drets d’autor, l’edició (TVC Edicions) el màrqueting i la publicitat (Catalunya Ràdio), mantenint sempre un gran i sincer respecte i admiració per la feina dels companys dels serveis de suport.


Què fas que no innoves?

“Innovar!” és la consigna, “Innovació” és la fórmula de l’èxit. A mi la paraula em provoca un cert rebuig perquè té tota la pinta de ser una expressió que està de moda, una expressió que nodreix l’argumentari de venedors d’elixirs màgics. En el fons, el missatge ve a dir que les empreses s’han de dedicar a fer el que saben fer, prestant constantment atenció a les necessitats i gustos canviants dels consumidors per adaptar-s’hi; millorar, modificar, corregir; canviar, si cal, el que ja existeix, i si s’hi anticipen… bingo! Doncs quina recomanació! Què haurien de fer si no? El que necessiten les empreses per garantir la seva supervivència és vendre els seus productes i serveis. Sense entrar en elucubracions marquetinianes, jo diria que ja fa temps que les empreses van entendre quins són els elements que condicionen els seus resultats. Les que no ho entenen o se’n obliden, senzillament, desapareixen al cap de poc temps. Les que es troben impotents per dominar aquestes variables també desapareixeran per molt que segueixin les consignes dels gurús de totes les coses bones del management. Segur que tothom té molt clar que s’ha d’estar al dia en tècniques de gestió; al corrent de les millores tecnològiques, de les bones pràctiques dels competidors, dels canvis legislatius; atents a les tendències del mercat; a veure-les venir. Segur que tothom té molt clar també que cal arriscar i tenir sort, perquè, en èpoques turbulentes, els mercats s’assemblen més a una partida de parchís que a una d’escacs. I si no s’obtenen resultats, ja ens podem anar omplint la boca amb la paraula innovació… 

L’estat d’opinió general dicta que cal innovar o morir. Però la cosa —els elements que la conformen— no es pot forçar, ha de sorgir de forma natural, fruit d’una actitud oberta, d’una cultura de l’organització, que abasti totes les àrees d’activitat. De les organitzacions fortament jerarquitzades, on les decisions, inclús les més banals, estan intervingudes (la gran majoria d’administracions públiques?) poca innovació es pot esperar.

D’altra banda, sembla com si s’estigmatitzés a les empreses que no renoven el seu catàleg. Quina necessitat hi ha de retirar del mercat un producte que funciona, encara que ja ha fet prou mèrits per figurar a la vitrina dels “vintage”? Perquè canviar una imatge de marca que funciona? Un exemple entre desenes: les Moon Boot.

 En el seu moment va ser un producte trencador (aleshores no existia la innovació, he,he!), una temeritat. L’any 1970, quan TECNICA va treure les Moon Boot, segur que cap expert en mercadotècnia hauria apostat per una tan llarga permanència en el mercat d’aquells estrafolaris “descansos”. Quaranta anys després del seu llançament, segueixen amb vitalitat en els aparadors d’hivern de les botigues d’esports. És cert que s’han anat introduint modificacions, adaptant els colors a preferències més actuals, alguna variació en els materials (les he vist de xarol).Per a mi, innovació ha de ser també saber mantenir allò que encara té valor. 

I si no és això ni així, “¡que inventen ellos!” :)) 

Potser un altre dia parlaré de la creativitat. (Diuen els manuals que tots som creatius encara que la gran majoria no ho sabem o no ho volem reconèixer. Doncs que bé!)


Els “blue meanies” de les empreses

Durant aquests dies de Carnaval he fet la petita broma de canviar la imatge del meu perfil al Facebook (habitualment la d’un indi abenaki dibuixat per Milo Manara) i he posat  la del Chief Blue Meanie de la pel·lícula de dibuixos animats “The Yellow Submarine” dels Beatles. Qui l’hagi vist no haurà oblidat que aquests són uns personatges negatius, que odien la música, el color, l’alegria…  Poc m’esperava  jo que uns dies després m’hauria de discutir amb un blue meanie de l’empresa on treballo(1)

Sisplau, que ningú dubti que considero molt normal i desitjable que en una organització on treballen més de dues mil vuit-centes persones hi hagi molts i molt diferents punts de vista sobre un determinat aspecte de la feina. Estarem tots d’acord en que s’ha d’admetre qualsevol opinió (no diré que jo  les respecto sempre perquè mentiria: n’hi ha que no se sap per on agafar-les), però quan considero que es tracta de qüestions intranscendents evito, directament, les discussions estèrils. I no és per un excés de prudència, és per estalviar recursos. 

El dijous de la setmana passada —dijous gras, temps de Carnaval— vaig tenir ocasió de practicar aquest principi amb un blue meanie que reprovava que el personal del servei de restaurant de la tele (un servei externalitzat) anaven “decorats” amb motiu del Carnaval. Va contactar amb mi perquè volia que traslladés la queixa a l’empresa concessionària. Jo em vaig quedar una mica perplex. (I que li dic jo ara? Li dic la veritat? Li dic que a mi em sembla molt bé que es posin bigotis postissos, barrets del far west o perruques rococó ? O li dic que té raó? Pilotes fora, Jaume!)

— És Carnaval,  ja se sap… Altres vegades ja ho han fet. Aquest Nadal també es van posar a tó amb l’ocasió.

—     És que aquí estem treballant, això no és un col·legi.

(Uf! Austeritat moralitzadora. Alegria restringida a l’àmbit privat.)

—     Als mercats municipals també es disfressen, i la gent treballa contenta, i els clients ho troben divertit…

—     Sí, és clar, als mercats, però això no és un mercat. I a més, em sembla denigrant que els facin disfressar-se.

—     Noooooo! De cap manera! L’empresa concessionària no obliga als seus empleats; ni ho poden fer, ni ho pretenen. Es disfressen encantats de la vida, s’ho passen la mar de bé! I, en general, als treballadors de la casa els agrada una mica de bon humor a l’hora de dinar. A mi, si vols que et digui la veritat (mentider!), m’és igual, tan si fan conya com si no… no em molesta, m’és indiferent (ara ja toca liquidar l’assumpte, Jaume). En fi, si ho veus com una qüestió d’ètica, li ho hauries de dir a la directora de Responsabilitat corporativa; si és per una qüestió interna d’imatge d’empresa, si la directora de la tele (la di-rec-to-ra, no tu) prefereix que no es torni a fer, parlaré amb l’empresa concessionària.

—     No, bé, t’ho dic perquè, si vols, ho comentis als de la comissió de menjadors, bla, bla, bla… 

Això ho he explicat tal qual perquè estic segur que el protagonista  no llegirà mai aquest post; i si ho fa, tampoc em preocupa gaire. Potser li servirà per reflexionar i tal vegada arribar a la convicció de que el bon humor no està renyat amb el rigor, que la seva pràctica hauria de ser fomentada en qualsevol empresa que no estigui malalta. Ho diuen els manuals, i jo m’hi apunto. Ho he dit altres vegades i crec que no em cansaré mai de repetir-ho.

Per cert, algú s’ha parat mai a pensar la quantitat de blue meanies que pul·lulen per la seva empresa?

La imatge de la Catwoman és de Robby, un il·lustrador valencià, que espero que no em denunciï per haver canviat el bonic color lila de la seva obra original per un “vermell corporatiu”. La urpada del fons ho requeria. El copyright del Chief Blue Meanie deu ser de l’Apple Films, la United Artists o King Features Syndicate. Espero que tampoc em denuncïi cap d’ells. 

(1): terme manllevat del janquim.


El talent submergit

 

La lectura d’ aquest post de l’Aldea irreductible m’ha fet pensar que en algunes grans organitzacions pot estar passant el mateix que en la natura: hi ha espècies desconegudes que s’estingiran abans de ser descobertes.

En  sentit metafòric,  el destí del petit dragó descobert a Equador és al que pot aspirar aquella persona amb un talent que passa inadvertit,  soterrat en els inframons de les superestructures organitzatives. No tinc cap dubte que una de les feines fonamentals dels departaments de personal (aka  “recursos humans”) és, precisament, fer una recerca metòdica, investigar i descobrir els talents amagats, emergents i potencials per posar-los al servei de l’organització i de les pròpies persones.

Que ningú es pensi que parlo des del resentiment, jo em considero una persona afortunada en la meva feina, el que passa és que em desanima pensar que això pugui estar succeïnt a casa nostra; o el que és pitjor encara, que un cop descobertes les noves espècies no siguem capaços d’encabir-les en el lloc idoni.