Category Archives: Ciutadans

Noviembre

Marianne

Las barbaries cometidas contra la humanidad conmocionan a los bien nacidos de cualquier parte del mundo, suceda donde suceda, sin importar el color o el credo de las víctimas. Lo que pasa es que  la inmensa mayoría de nosotros no tenemos alma de santo, somos tan elementales que reservamos nuestros sentimientos más profundos para lo familiar y cercano. Los atentados de París hicieron que las familias y las amistades de los ciudadanos que fueron absurda y cruelmente asesinados se convirtieron para muchos de nosotros en personas muy próximas. ¿Cómo es eso? Pues porque muchos de nosotros — los que tenemos una (in)cierta edad— estudiamos francés en el Bachillerato;  nos gustaba la música francesa; leíamos y mirábamos revistas francesas; en verano nos juntábamos con amigos franceses; íbamos a Perpiñán a ver el cine que aquí se nos prohibía y a comprar aquellos discos que nunca llegaban a España. Francia, nuestro vecino, simbolizaba la libertad que anhelábamos. Francia y su cultura, siempre muy cercanas. Y porque París es mucho más que la capital del Estado francés. Nos pertenece un poco a todos porque simboliza unos valores que hemos hecho nuestros: la revolución burguesa, Liberté-Egalité-Fraternité,  la República, la Résistance, Mayo de 1968… Cultura y Libertad.

A nadie le debería extrañar que  muchos de nosotros hayamos dicho públicamente,  y sin ningún complejo, Aujourd’hui  je suis français!


Avui no tinc el dia

Papus 77 v3
Crec que sóc una persona optimista —que és molt diferent de ser un il·lús—, de manera que no tinc per costum deixar-me arrossegar per pensaments negatius. Tampoc crec necessari preveure les coses a llarg termini per evitar possibles futures adversitats. És precisament perquè mai se sap què pot passar demà que no he estat mai previsor.

Però ara, als optimistes, ens ho estan posant molt difícil. Començo a veure-ho tot molt diferent. Tinc la sensació com si una poderosa mà negra hagués decidit que la democràcia ens duia massa lluny i que calia retrocedir, una poderosa mà negra que està alterant l’escenari a marxes forçades i modificant les regles del joc. Com a conseqüència, ara les mobilitzacions ciutadanes no consisteixen tant en reivindicar més llibertats com en lluitar per la supervivència. I aquest Poder Anònim (o no tant anònim) treu profit de la nostra feblesa. El panorama és desolador. I empitjorarà si continuem encarregant-li a la guilla que cuidi del nostre galliner: estem a mercè d’una escandalosa conxorxa d’empresaris i polítics sense escrúpols, amanida amb uns jutges i una administració de justícia al servei de no se sap quina mena de justícia. El Poder disposa ara de l’escenari ideal per fer-nos retrocedir a situacions d’èpoques passades, per deixar les coses al mateix lloc on eren setanta anys enrere. Un escenari on una renovació dràstica es preveu extremadament difícil perquè, després de tants anys de facilitats, ens hem tornat mandrosos i miops, quan no porucs. La mà negra encara pot seguir tibant la corda.

Estant així les coses, com s’entén que la majoria de votants del país veí —l’Espanya que ens té ben agafats pels dallonses— hagin votat a la dreta més recalcitrant? I les presumptes esquerres fent de còmplices, sense dir ni piu! I les esquerres democràtiques pràcticament desaparegudes. S’entén això? On són els nous intel·lectuals que haurien de renovar el pensament i guiar el canvi?

La nostra societat s’enfonsarà en la misèria si no aconseguim depurar les institucions. Volem que sigui aquesta l’herència que deixem als nostres fills? Confiar en què els mateixos polítics que ens estan duent a la misèria ara rectificaran, això no és ser optimista, això és ser idiota. És l’hora dels ciutadans, és l’hora dels segadors.

La vinyeta de l’encapçalament la va publicar El Papus l’any 1977. Jo l’he agafada d’un tweet que ha publicat @ferri61

 


Taimados, insolidarios y abyectos

Imatge

Aunque el título promete, el contenido no es nada del otro mundo. Lo podría haber reservado para mejor ocasión.

David Trueba, colaborador habitual de EL PAÍS, en un artículo que publicó el pasado 2 de julio sobre el cese de Fran Llorente como jefe de informativos de TVE, a propósito de la ovación que la redacción le dedicó al despedirse, aprovecha la ocasión para soltar uno de esos tópicos de los que se nutre el argumentario de muchos papanatas: “La despedida del anterior responsable, Fran Llorente, provocó la ovación de sus compañeros de redacción. Acostumbrados a que los jefes sean taimados, insolidarios y abyectos, lejos de esa figura ejemplar y casi paterna que impulsaba el oficio y la identificación del trabajador con su empresa, un suceso así nos alienta”. No sé yo si un suceso así le alienta o le da aliento para cargar contra la figura del “jefe”, un personaje que debe de resultarle muy antipático a los entes libres y rebeldes, a los seres superiores como David Trueba. Hay que reconocerle, eso sí, que ha tenido gracia con los epítetos que les dedica. Hoy en día escasea el ingenio a la hora de insultar. 

No tengo nada en contra de Llorente, al contrario. Si se dice que ha sido un buen director de informativos será porque es cierto. Como ciudadano contribuyente me satisface que TVE (que no la veo nunca) esté dirigida por profesionales íntegros y competentes. Quien me fastidia es el articulista-escritor-director de cine, porque recurre a un estereotipo (jefe = mal bicho) para hallar la explicación a un hecho que le parece insólito, en vez de, por ejemplo, dudar si lo que estaba pasando era que la redacción ovacionaba al director saliente o, en realidad, rechazaba al entrante.

 En los treinta y seis años que llevo de vida laboral he tenido muchos jefes (uso el género neutro, también he tenido jefas), y, salvo pocas excepciones, lo de taimados e insolidarios no les es de aplicación, y mucho menos lo de abyectos. Aunque tampoco niego que he conocido a algún auténtico cabrón que, por suerte, no me ha tocado a mí. Me gustaría saber qué tal jefe es David Rodríguez cuando dirige una película. Sí, Rodríguez. Ahora es mi turno de gracioso con mala baba. 

David Trueba se llama, en realidad,  David Rodríguez Trueba. Eso dice Wikipedia. Y es que en esto del arte y la política, ya se sabe, cuando uno va de divo pero el apellido del padre es vulgar, pues se caga uno en su padre y se le deja en el olvido, que llamarse “ez” no tiene glamour para la farándula (y por lo que se ve, tampoco vende en el circo de la política). Claro que ellos siempre se pueden escudar en que es un homenaje a la madre, esa sufrida heroína anónima, la gran mujer, generosa y abnegada,… o puede que David  Trueba desechara el Rodríguez simplemente para aprovechar el tirón de su hermano Fernando. Habría que preguntarle a éste el porqué de ese cambio de apellido. Claro que yo no soy el más indicado para juzgar, porque me llamo Pérez y en la red uso un seudónimo de lo más rebuscado. En mi caso, el homenaje a mi madre no es excusa.


El botijo de Maslow

En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.


Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

 

Jo també m’hi adhereixo al “Manifest…” 

 Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible  de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

  1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
  2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
  3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
  4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
  5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
  6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
  7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
  8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
  9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat:tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
  10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

La ciencia española no necesita tijeras

3973473121_e76fde787c_o[1]

Doncs això, aquest blog també s’hi adhereix a la cibercampanya “la ciencia española no necesita tijeras”  llençada per l’ Aldea irreductible


Rigor i sentit comú? Ha, ha!

 Moto_Circulacion[1]

La cosa va dels exàmens del permís de conduir motos, una qüestió que m’afecta personalment, com a pare d’un noi que voldria aconseguir-lo. Avui no faré cap enllaç.

Les nostres autoritats de trànsit no han parat de fer coses ben diferents, incoherents i absurdes en aquesta matèria al llarg dels últims anys. Suposo que tots n’hem viscut o en coneixem algunes. Com que mai podrem saber el perquè, que cadascú pensi el que vulgui.

Per començar a conduir una moto enmig de la circulació real, sembla desitjable, per no dir indispensable, que s’exigeixin unes mínimes aptituds, que s’hauran de poder demostrar i certificar. Però això s’hauria de fer amb rigor i sentit comú (no demano res!). Ahir van suspendre al meu fill de la prova de circulació en circuit obert del permís que permet conduir motocicletes de més de 125 centímetres cúbics de cilindrada. El noi té 19 anys i des dels 14 que ha estat conduint motos —i ho fa francament bé—, primer ciclomotors i més tard, quan va fer els 16 anys, de 125 cc (després d’aprovar un examen sobre les normes de circulació i unes proves d’aptitud de conducció en circuit tancat). Sabeu com es fa la prova de circulació en obert actualment? Ho explicaré molt breument. Qui s’examina va en la moto davant d’un automòbil de l’autoescola, conduit pel professor. En el cotxe va també l’examinador de Trànsit, donant instruccions al motorista que les rep a través d’un auricular incorporat al casc (“…giri a la dreta, la pròxima a l’esquerra, segueixi recte, en la rotonda agafi la segona sortida,…”). Ahir, al meu fill, només començar la prova li diuen d’anar a l’esquerra. Un carrer de doble via, gira a l’esquerra on immediatament hi ha un stop. S’atura. Tot correcte. Reprèn la marxa, però el noi ha interpretat que “anar a l’esquerra” es anar a l’esquerra un cop fet l’stop. Ah! Doncs no! Havia de seguir recte. Immediatament l’examinador li diu que aturi la moto, que està suspens.?! Així, sense comprovar si és un inútil conduint o si té prou aptituds per conduir, encara que s’hagi equivocat de direcció. Conclusió: la prova fonamental de l’examen consisteix en interpretar on collons vol l’examinador que vagis i superar totes les “trampetes” en què et voldran fer caure, no en demostrar que ets capaç de conduir amb seguretat i perícia. L’EXAMEN CONSISTEIX EN FER BÉ UNA COSA QUE MAI ES FARÀ CONDUINT UNA MOTO, i que, permeteu-me, crec que és de dubtosa legalitat.

El genial Quim Monzó reproduïa en la seva columna de “La Vanguardia” del dia 19 de juny unes paraules del Papa Wojtyla: “También la estupidez es un regalo de Dios, pero no debemos despilfarrarla”. Pues eso.