Category Archives: Arts

Adamsberg, un peix a la deriva?

“Il semblait aller tel un poisson à la dérive. Non, un poisson ne dérive pas, un poisson suit son objectif. Adamsberg évoquait plutôt une éponge, poussée par les courants. Mais quels courants? D’ailleurs, d’aucuns disaient que, quand son regard brun et vague se perdait plus encore, c’était comme s’il avait des algues dans les yeux. Il appartenait plus à la mer qu’à la terre.” (Fred Vargas. “Temps glaciaires”)

pez y esponja

Si us agrada la novel·la negra i encara no heu llegit res de Fred Vargas, teniu deures pendents.

Jo vaig “descobrir” Fred Vargas (Frédérique Audoin-Rouzeau) gràcies a un article de Joan de Sagarra a La Vanguardia on la posava pel núvols; d’això ja fa uns quants anys. No he trobat l’article en l’hemeroteca de LV, però sí aquest altre que va escriure uns anys després on torna a parlar de l’autora.

El breu fragment que he reproduït de la seva darrera novel·la no és per pedanteria que l’he transcrit en francès —molta gent de la meva edat sap francès—, és que em van regalar el llibre en versió original, i no m’atreveixo a traduir el text perquè respecto molt l’ofici dels traductors, que fan una feina molt delicada.

Una advertència: Fred Vargas no deixa indiferent, o agrada molt o no agrada gens. I un consell: no llegiu “El hombre de los círculos azules” abans d’haver llegit altres novel·les que us hagin convertit en fans de la Fred Vargas (i si no llegiu mai aquest llibre tampoc passa res). No us puc recomanar “Tiempos de hielo” (la traducció que s’ha fet de “Temps glaciaires”) perquè, quan escric això, encara no he llegit ni la meitat. Però m’està agradant.

(La imatge és de EFE Verde, no té res a veure amb la trama de la novel·la però sí amb el text de l’encapçalament)


Quan els clàssics són moderns

Heu vist la publicitat que s’està fent del musical CHICAGO? Si? Segurament us ha cridat l’atenció allò de “¿Quién dijo que el asesinato no es un arte?

Doncs bé, si algú considera que és una troballa genialoide d’un creatiu inspirat, que descarti la idea. Traiem-li l’adverbi negatiu a la pregunta. Resposta: Thomas de Quincey, un polifacètic gentleman anglès, que  l’any 1827, va publicar una petita joia, un divertimento, que duu per títol “De l’assassinat considerat com una de les belles arts (On murder considered as one of the fine arts)”.    

No em vull fer ara l’intel·lectual, perquè jo vaig saber d’aquesta obra per pura casualitat: es dóna el cas que Thomas de Quincey, entre altres coses (i això no surt a Wikipedia), va escriure un tractat sobre economia, “La Lògica de la Política Econòmica”. Recordo, com si fos ara, que a classe d’Història del pensament econòmic, el profe ens va parlar d’aquest autor i que un company, el Jaume Reynal, un dels cracks del curs (n’hi havia un bon grapat, fins el punt que els normalets ens sentíem completament idiotes), ens va dir als que hi érem a prop seu, en veu baixa i sorprès, que el tal de Quincey havia escrit “De l’assassinat…” Fins aquí l’anècdota. Després, esclar, vaig llegir aquesta obra de Thomas de Quincey i la no menys interessant  “Confessions d’un anglès menjador d’opi (Confessions of an English Opium-Eater)” En fi, que qui podia semblar només un assenyat pensador de la cosa econòmica, era també un addicte a l’opi i la ironia salvatge. Això diu molt en favor dels precursors de la matèria, que no tot ha de ser rigor científic, què caram! 

Acabo amb una cèlebre frase de “De l’assassinat…”: “Si un comença per permetre’s un assassinat aviat deixarà de donar importància a robar, del robatori passa a la beguda i a la inobservança del  dia del Senyor, i s’acaba per faltar a la bona educació i per deixar les coses per l’endemà.


El noveno arte, sin duda

Cuando me aficioné a los cómics, allá por los años setenta y gracias a la revista italiana Linus y a su hermana Alter, descubrí que aquellas historias rezumaban calidad por los cuatro costados, que era muchísimo más que un entretenimiento fácil para intelectos poco exigentes. Desde entonces no he dejado de disfrutar del noveno arte.

El pasado domingo, por un imprevisto que no viene al caso explicar, me encontraba paseando tranquilamente por París con mi mujer y mi hija. Como yo soy un “puto snob de izquierdas” (como me tiene catalogado mi querido amigo Lluís) y mi mujer más bien tira a pijaprogre, no es de extrañar que quisiéramos pasar por Fauchon a olisquear y comprar alguna gilipollada de esas que, sólo por el envase, la pagas al triple de lo que te costaría en cualquier otra parte. 

Fauchon estaba cerrado, pero ¡qué vieron mis ojos! ¡Allí mismo, en la Pinacothèque, una exposición de Hugo Pratt!

Fue emocionante ver los originales de aquellas historias que he leído, releído, contemplado y vuelto a contemplar.

Es algo tarde para recomendar una visita a la exposición, porque acaba el próximo dia 21 y porque París no siempre le va a uno de paso, pero si tenéis la oportunidad de contemplar obras originales de alguno de los grandes, donde quiera que sea, no lo dudéis, porque el cómic es arte. Y así lo entiende la Pinacothèque de Paris exponiendo simultáneamente pinturas de la colección de los Romanov con los originales de Hugo Pratt.

Acabo con la imagen de una breve reflexión de Pratt:

Estoy convencido de que en el futuro no sólo los ratones disfrutarán de las obras de Pratt.


Felicitats, Krazy Kat

Em repeteixo, repeteixo imatge, però és que Krazy Kat ha fet 100 anys i algú ho havia de dir (per sort hi ha un munt de gent que ho ha dit, només cal que reviseu algunes de les darreres entrades de “La cárcel de papel“).

No creieu que aquesta pàgina podia haver estat creada ahir mateix? Jo la trobo senzillament genial.

(Krazy Kat és una creació de Geoge Herriman)


Avui toca parlar d’historietes

Copyright Jean Giraud

Sense complexos em declaro un enamorat dels còmics (o dels tebeos, les historietes gràfiques, … o com li vulgueu dir). I com que no tot ha de ser parlar del mon de l’empresa, avui vull recomanar un bloc fet amb ganes i bon ofici. Es tracta de La Cárcel de Papel, d’ Álvaro Pons . I recomanar també el web de Tebeosfera, una revista especialitzada en el tema. Molt probablement aquesta informació no serà cap novetat per als fans comiqueros, però potser algú que no ho sigui descobreix que la historieta gràfica no és només cosa de nens, i que vé de lluny. Per a  mostra un botó: una pàgina de Krazy Kat, dibuixada per George Herriman l’any 1939 (la sèrie la va començar el 1913)

El copyright de Krazy Kat és de King Features Syndicate