Quo vadis, CUP?

En aquest text  he volgut utilitzar el femení com a gènere que designa un col·lectiu de persones d’ambdós sexes per a referir-me a la gent de la CUP, únicament. Aquesta estrafolària manera de dir és pròpia d’algunes figures mediàtiques d’aquesta formació política, i deu ser un símptoma d’alguna mena de miopia lingüística que impedeix entendre que utilitzar les paraules de gènere masculí que denominen col·lectius de persones de tots dos sexes no té res a veure amb l’ús d’un llenguatge masclista. És l’evolució natural dels idiomes al llarg dels segles qui fixa com a norma els usos i costums. Per descomptat que m’hi nego radicalment a utilitzar el «políticament correcte» desdoblament de gènere (“Ciutadans [i ciutadanes] de Catalunya, ja sóc aquí!”), un dogmatisme sexiste que sembla anar a més. ♫ Aux armes, citoyens [et citoyennes]! Formez vos bataillons! Marchons, marchons, qu’un sang impur abreuve nos sillons

Quo vadis

 

Vist el paper de la CUP en el procés cap a la independència de Catalunya, molts independentistes han arribat a la conclusió de que elles són les dolentes de la història. Jo no ho veig així, més aviat m’inclino a pensar que a estones són múrries i molt sovint maldestres. Tanmateix, en qüestió de mala fe, els altres partits independentistes tampoc es queden molt enrere.

Mentre que els fets i miracles dels notables de l‘unionisme, el Gobierno  i el Tribunal Constitucional han estat un filó per a crear independentistes, les actuacions de la  CUP tenen l’efecte contrari: desanimar els indepes de tota la vida més conservadors, els nouvinguts menys convençuts i els potencials nous independentistes que, davant la perspectiva de veure’s identificats i compartint perilloses aventures amb elles, emigren espantats a opcions menys arriscades.

Des del 27 de setembre del 2015, l’activitat de la CUP, entre altres qualificatius menys benèvols, podria figurar en els manuals de comunicació com a un eficaç model d’autopromoció. L’han aconseguit de forma ràpida i notòria, confortablement, sense mullar-se el cul en això tan emprenyador com és comprometre’s a participar en la gestió de la cosa pública. Hi haurà qui pensi que ho han fet d’una manera grollera i covard, però els retrets no van amb elles: ja se sap, el fi sempre justifica els mitjans.

Per a captar el vot  independentista de l’esquerra radical i el de l’esquerra independentista al·lèrgica a CDC i a qualsevol coalició on hi pogués figurar, van convèncer el seu target que la prioritat era aconseguir la independència de Catalunya. Fan una estudiada promoció del seu millor rostre: el tracte amable i la bona retòrica de David Fernández i Quim Arrufat, flagell de corruptes, feministes, defensores dels desfavorits… l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas; la candidatura d’Antonio Baños, una altra cara amable… les virtuts com a esquer! Pocs sospitaven que la immaculada CUP, la mateixa que es guanyava les simpaties d’independentistes de dretes i esquerres, estava entabanant a milers de càndids ciutadans. Els deu escons que aconsegueixen en les plebiscitàries del 27 de setembre, sota aquella aparença de sintonia amb la resta de formacions  independentistes, fa que esdevinguin imprescindibles per a formar majoria en el Parlament. Aquesta és la seva eina. Després vindrà l’extorsió, la venjança i la deslleialtat.

Immediatament després de forçar la presentació i aprovació de la resolució del Parlament 1/XI de 9 de novembre —per a molts, una resolució inoportuna i innecessària— organitzen un festival amb l’agònica demolició d’Artur Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat (la venjança) i l’acceptació d’investir Carles Puigdemont (show must go on) a canvi de la signatura d’un pacte d’estabilitat del que se saben lliures d’incomplir-lo quan l’ocasió ho mereixi. Aconsegueixen així un dels seus objectius prioritaris, tallar el cap de Mas a cost zero. Accepten investir Puigdemont perquè, òbviament, els convé evitar unes noves eleccions: és la garantía per a mantenir el seu arrogant protagonisme, és l’opció més aconsellable perquè, als ulls dels seus votants, continuen figurant com a genuïnes defensores de l’independentisme, però, sobre tot, perquè unes noves eleccions podrien reubicar-les on els hi correspondria i quedar-se sense la seva principal eina de treball.

Amb la presentació del pressupost els arriba la gran ocasió de passar-se per l’entrecuix l’acord d’estabilitat, convençudes de que també els hi sortiria de franc. Potser no havien valorat prou les possibles conseqüències de tot plegat (ara s’estan fotent d’hòsties entre elles i arrisquen unes noves eleccions). Segur que no s’esperaven la qüestió de confiança que s’ha tret el President Puigdemont del barret, de manera que és molt probable que l’estratègia que han estat practicant fins ara ja no els sigui útil, si no és que la resta de partits i entitats independentistes volen continuar fotent-se les grans patacades per ser tan càndids!

La qüestió de confiança no admet ambigüitats: només poden donar-li el seu vot de confiança al President o no donar-li. Si el donen i no hi ha un gir inesperat (RUI?), tot continuarà igual: majoria independentista al Parlament, tirar endavant a batzegades, amb un pressupost prorrogat (un fracàs que, precedit d’una exhibició de cinisme polític, ha estat l’única aportació memorable que han fet la CUP i les esquerres pseudofederalistes en el que va de legislatura; sort tenim que són les formacions més compromeses amb les classes desfavorides!). Si no donen el seu vot de confiança, hi haurà noves eleccions. Però això no els convé perquè molts dels seus votants ja han perdut la virginitat, de manera que milers de vots anirien a parar a l’esquerra pseudofederalista, a ERC i a la abstenció.

Conclusió: si la militància de la CUP són independentistes genuïnes i convençudes,  no han estat gens intel·ligents,  perquè amb la seva actitud han aconseguit afeblir l’independentisme i que només treguin profit els unionistes. Si no ho són, i el seu dogmatisme les duu a considerar que Revolució i Independència van per camins diferents, que tant els fa que fracassi el Sí mentre es mantingui l’ortodòxia, aleshores són molt maldestres, perquè l’únic que guanyaran és insignificància.

Per acabar, si la CUP està dividida, com sembla ser, a què està esperant la facció dissident per a reaccionar?

Continuaran.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: