Què fas que no innoves?

“Innovar!” és la consigna, “Innovació” és la fórmula de l’èxit. A mi la paraula em provoca un cert rebuig perquè té tota la pinta de ser una expressió que està de moda, una expressió que nodreix l’argumentari de venedors d’elixirs màgics. En el fons, el missatge ve a dir que les empreses s’han de dedicar a fer el que saben fer, prestant constantment atenció a les necessitats i gustos canviants dels consumidors per adaptar-s’hi; millorar, modificar, corregir; canviar, si cal, el que ja existeix, i si s’hi anticipen… bingo! Doncs quina recomanació! Què haurien de fer si no? El que necessiten les empreses per garantir la seva supervivència és vendre els seus productes i serveis. Sense entrar en elucubracions marquetinianes, jo diria que ja fa temps que les empreses van entendre quins són els elements que condicionen els seus resultats. Les que no ho entenen o se’n obliden, senzillament, desapareixen al cap de poc temps. Les que es troben impotents per dominar aquestes variables també desapareixeran per molt que segueixin les consignes dels gurús de totes les coses bones del management. Segur que tothom té molt clar que s’ha d’estar al dia en tècniques de gestió; al corrent de les millores tecnològiques, de les bones pràctiques dels competidors, dels canvis legislatius; atents a les tendències del mercat; a veure-les venir. Segur que tothom té molt clar també que cal arriscar i tenir sort, perquè, en èpoques turbulentes, els mercats s’assemblen més a una partida de parchís que a una d’escacs. I si no s’obtenen resultats, ja ens podem anar omplint la boca amb la paraula innovació… 

L’estat d’opinió general dicta que cal innovar o morir. Però la cosa —els elements que la conformen— no es pot forçar, ha de sorgir de forma natural, fruit d’una actitud oberta, d’una cultura de l’organització, que abasti totes les àrees d’activitat. De les organitzacions fortament jerarquitzades, on les decisions, inclús les més banals, estan intervingudes (la gran majoria d’administracions públiques?) poca innovació es pot esperar.

D’altra banda, sembla com si s’estigmatitzés a les empreses que no renoven el seu catàleg. Quina necessitat hi ha de retirar del mercat un producte que funciona, encara que ja ha fet prou mèrits per figurar a la vitrina dels “vintage”? Perquè canviar una imatge de marca que funciona? Un exemple entre desenes: les Moon Boot.

 En el seu moment va ser un producte trencador (aleshores no existia la innovació, he,he!), una temeritat. L’any 1970, quan TECNICA va treure les Moon Boot, segur que cap expert en mercadotècnia hauria apostat per una tan llarga permanència en el mercat d’aquells estrafolaris “descansos”. Quaranta anys després del seu llançament, segueixen amb vitalitat en els aparadors d’hivern de les botigues d’esports. És cert que s’han anat introduint modificacions, adaptant els colors a preferències més actuals, alguna variació en els materials (les he vist de xarol).Per a mi, innovació ha de ser també saber mantenir allò que encara té valor. 

I si no és això ni així, “¡que inventen ellos!” :)) 

Potser un altre dia parlaré de la creativitat. (Diuen els manuals que tots som creatius encara que la gran majoria no ho sabem o no ho volem reconèixer. Doncs que bé!)

Anuncis

7 responses to “Què fas que no innoves?

  • el mossén de Ventdelplà

    Sr. Einestzara, m’ha posat vostè de mal humor en el seu post… en recordar-me que a la meva empresa, els de dalt et perforen el cul si ets petit, no tenen la més mínima intenció de transformar res, viuen del passat, s’omplen la boca amb el maleït vocable i no saben ni conjugar-lo, aniquilen qualsevol brot d’aire renovat que pugui aparèixer (sobretot si posa en evidència la ineptitud dels que ocupen càrrecs que ni els pertoquen, ni estan capacitats per ocupar) i només esperen que no passi res i que ningú alci un dit… per perpetuar-se en la seva poltrona!
    Ah! la meva empresa, com és lògic és “l’església” que ningú pensi que em referia a una altra…. oi?

    • einestzara

      Mossén, canvii d’ “empresa”, entoni un rèquiem (el de Mozart és grandiós!) i faci’s budista. :)) Gràcies per intervenir-hi.

  • Ivan Attardi

    Us gran tema el de la innovació! Es ben cert el que dius Jaume, les empreses fa temps que han assumit la innovació en graus diferents, només faltaria amb els temps que corren.
    Per curiositat, quan els gurús-consultors d’empresa ens esmenten el mantra màgic “R+D+i” per qualsevol problema, ens fixem que la “i” d’Innovació és petita, gairebé imperceptible, com si fos un residu d’allò que realment sembla importar, es a dir, Recerca i Desenvolupament.
    El problema es que moltes vegades, es perd l’horitzó del nucli tradicional (el “kernel” o “business core” dels gurús) i es deixen morir literalment, productes o serveis que funcionen meravellosament, tenen imatge de marca i aporten una part substancial del compte d’explotació, que ja ens fa falta en aquesta època de crisi.
    No vull donar la sensació de conservadorisme, si més no que no oblidem que allò que continua representant un bon producte o servei i deixa de tenir el suport intern de màrqueting o d’inversió per altres “innovacions” de dubtosa rendibilitat futura només posa en situació crítica a les empreses i “crema” recursos necessaris tan de personal (decepció, cansament, desconcert) con financers (endeutament excessiu i car) o materials (processos canviats sense efectivitat, retards en distribució, degradació del servei al client, etc.).
    Allò que de anomenen innovació, moltes vegades no deixa de ser una evolució sense noves aportacions essencials a la societat o a la empresa de productes o serveis que confonen als clients.
    Es aplicable, en la meva modesta opinió, a la R+D que, de forma fragmentada, indiscriminada i sense avaluar el profit social potencial i/o reals dels projectes subvencionats que s’està produint en l’actualitat, només per omplir currículums acadèmics o bé per emmascarar inversions en productes o processos que no són R+D (casos de certes farmacèutiques o de energies renovables fictícies), fa que els actors socials en general, posin en dubte la bondat de la R+D+i i que al final, no hi apostem fort per ella.
    Poso l’exemple la empresa Ray-Ban com paradigma de seny innovador, fixeu-vos que de forma recurrent, treuen els mateixos models essencials d’ulleres que son comprats amb molta acceptació generació rere generació sense haver variat cap element, però no deixen de comercialitzar també els nous productes pels “fashion victims” del moment.
    Perdoneu el “rollo” però és un tema fascinant.

    • einestzara

      Ivan, no has escrit cap “rotllo”. Has escrit un interessant post. I l’exemple que comentes de les Ray-Ban m’agrada, donaria per parlar-ne molt, perquè, a banda de la gran aportació del prestigi de marca, sorprén com Luxottica l’ha revitalitzat i està aconseguint mantenir en el mercat tots els models de totes les generacions i que el públic objectiu abasti dels adolescents a la gent gran.
      Gràcies pels teus comentaris. (I una abraçada, ex-còmplice!)

  • Arqueòleg Glamurós

    “S’ha de ser absolutament modern”
    RIMBAUD

    • einestzara

      Rimbaud tenia molta raó, Arqueòleg; és imprescindible ser i actuar d’acord amb els temps que corren, o millor encara, anticipar-se ; però la meva pèrfida condició d’economista m’obliga a creure que les empreses, les organitzacions, si volen sobreviure hauran de dedicar-se a fer coses “útils” i no extravagàncies pensades “pour épater le bourgeois”, i entenc per “útil” tot allò del que s’espera que un nombre suficent de “consumidors” n’obtindrà profit.
      Gràcies pels teus comentaris!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: