Innovació, creativitat i responsabilitat corporativa

Segur que tots els que visiteu aquest racó sou assidus del bloc del janquim, de manera que us podeu imaginar que el vídeo produït per InfonomiaTV , i del que parlaré molt breument, el vaig veure en el seu apunt d’ahir dissabte, 12 de juliol. Es tracta d’uns interessants comentaris que fa Nigel Barlow sobre innovació i creativitat. M’ha cridat l’atenció, per la meva dedicació a l’assumpte en els darrers tres anys, el que diu al respecte de la responsabilitat corporativa: “Cada vegada més les idees que fins ara eren perifèriques en el món de l’empresa, com la responsabilitat corporativa, els programes ètics, … tots aquests elements secundaris comencen a formar part del nucli dur del negoci. Les companyies que realment tindran èxit en el futur no només seran les que estiguin ben gestionades i tinguin les seves finances al dia, sinó, a més, les que aportin alguna cosa substancial a la comunitat o al món exterior .”  Aquestes paraules poden ajudar a fer entendre que la gestió socialment responsable ja no és matèria reservada del pensament marginal.

La cultura de la responsabilitat social a la ràdio i la televisió

Pel fet de que els canals de Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Ràdio emetin una programació notablement diferenciada de les emissores i canals privats —com és d’esperar d’uns mitjans públics—, no per això hem d’entendre que ja es compleix amb el que diu Nigel Barlow d'”aportar alguna cosa substancial a la comunitat o al món exterior”. Em refereixo a que el grup d’empreses de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no es pot conformar pensant que, des de la perspectiva de l’RSC, ja en fa prou per a la societat, i és que la famosa declaració de principis que va acompanyar l’actuació de la BBC en els seus orígens —informar, formar i entretenir— avui és insuficient per delimitar el marc d’actuació dels mitjans audiovisuals públics als que, per la seva pròpia naturalesa, se’ls ha d’exigir un comportament irreprotxable. L’anterior director general de la CCMA, Joan Majó, va reformular aquests principis, afegint alguns matisos: “[…] que proporcionin informació objectiva i rigorosa, que permetin l’expressió de la pluralitat social, que ajudin a augmentar el coneixement i la cultura dels ciutadans i que els ofereixin un entreteniment de qualitat.”  (Conferència a ESADE, octubre de 2006). Aquesta premissa estableix uns principis elementals, uns mínims als que s’hauria d’ajustar qualsevol mitjà que es vulgui proclamar responsable, ja sigui públic o privat. És per això que, des de la perspectiva de l’RSC, cal anar més enllà.

El que no es comunica, no existeix (o això diuen)

No crec que ningú dubti que els mitjans de comunicació creen opinió i, per tant, influeixen en la conducta del seu públic. De la mateixa manera, com a agents socialitzadors, els mitjans audiovisuals poden adoptar un paper predominant en la creació d’un entorn favorable a la difusió i l’adopció de pràctiques responsables. I, per altra banda, sense la complicitat dels mitjans de comunicació, la cultura de la sostenibilitat no serà més que una simple matèria d’especulació intel·lectual, reservada a pensadors i acadèmics, a una gestió benintencionada d’algunes administracions públiques i a l’activitat d’un reduït nombre d’empreses que estarien fent “activitats exemplars” sota els bonics noms que se li han posat a la criatura —sostenibilitat, responsabilitat corporativa, responsabilitat social de l’empresa, etc.—, però, sense transcendència pràctica en el conjunt de la societat.

Actualment, la voluntat de comunicar la cultura de la sostenibilitat prové, fonamentalment, de l’esperit “evangelitzador” de grups d’intel·lectuals i de professionals especialitzats, i molt poc per l’exigència dels ciutadans a estar degudament informats. La immensa majoria de ciutadans no saben què és, o els preocupa ben poc, això de la sotenibilitat i la responsabilitat social de les empreses. Queda un camí molt llarg per recórrer. Estem en una fase d’aprenentatge en la que els mitjans de comunicació, si s’ho proposen, poden ser el més eficaç agent multiplicador del concepte, com a creadors d’opinió i portaveus de les inquietuds socials que són.

S’ha de predicar amb l’exemple

Hem d’entendre que la responsablitat social de les empreses de comunicació s’ha de tractar des de dues perspectives diferents: la primera, com a un propòsit explícit de millora del propi mitjà en quant a empresa, actuant com a una organització socialment responsable que integri els principis del desenvolupament sostenible en el seu model de gestió, en les pràctiques de govern, en les seves polítiques i en el comportament de tot l’equip humà; en segon lloc, s’ha de manifestar com el fil conductor dels continguts del mitjà, formant part de la seva essència, com una cultura —explicitada o no— que es reflexi en les formes, el llenguatge i els valors que vol transmetre.

Anuncis

2 responses to “Innovació, creativitat i responsabilitat corporativa

  • Lluís K

    Coincideixo al 100% amb el seu comentari.
    Només una apreciació: En l’afegit del seu ex DG, aquest ,en el discurs a ESADE introdueix 4 conceptes preciosos però volàtils i de una interpretació subjectiva o com a mínim, ben lliure. Objectivitat, rigor, pluralitat, qualitat… Uff, terreny pantanós!
    Si realment han estat aplicats, l’audiència, pels resultats obtinguts, no els ha compartit o entés de la mateixa manera.
    Respecte a la RSC, recordo que recentment, vaig introduir-ho en un pla de negoci, posant:
    “Recerca d’accions compromeses amb la societat i l’entorn, apropant la imatge de l’empresa als consumidors, dins d’un entorn global altament competitiu, on l’audiència es troba saturada d’informació i busca cada cop més la identificació dels valors propis amb els valors que representen les marques que consumeixen.”

  • einestzara

    Gràcies Lluís K per participar-hi! Celebro que hi estigui d’acord. Pel que fa als conceptes Objectivitat, Rigor, Pluralitat, Qualitat, … són els interessos de les persones els que els fan relliscosos, no perquè no siguem capaços de discernir quan un producte reuneix aquestes característiques. Una altra cosa és que un producte de qualitat agradi o no, que la veritat faci mal, que el rigor sigui incòmode, que la pluralitat perjudiqui a alguns, … El públic, l’audiència, no sempre busca aquests valors en l’oferta audiovisual. I també és cert que els nostres productes presenten diferents nivells de qualitat objectiva, cosa que, d’altra banda, és perfectament lògica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: