Barbizon, juny del 2009
Vaig néixer a Tarragona, mil nou-cents noranta sis anys després que Juli Cèsar li concedís a la població l’estatut de colònia romana (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco).
Quan jo tenia sis anys els meus pares van decidir traslladar-se a Barcelona. Adéu Avinguda Navarra (avui Estanislau Figueres), adéu parvulari de Nuestra Señora del Carmen, el balcó del Mediterrani, l’aigua fresca de les fonts de la Rambla Nova,… Potser els meus pares es van equivocar, perquè a Tarragona no s’hi viu gens malament, i a l’Ajuntament no li cal organitzar referèndums per fer reformes a la ciutat.
Ja a Barcelona, vaig gaudir de l’escola de barri i de jugar al carrer fins a la pre-adolescència (un concepte de manual d’autoajuda per a progenitors molt amoïnats amb l’evolució del comportament dels fills i que aleshores no existia perquè els pares feien de pares i no de col·legues). Uns anys de boy scout (“scout un dia, scout per sempre”, es deia), fins que, sobtadament, uns atacs d’hormones van despertar la necessitat de recórrer altres dreceres. Un cop acabada la vida irresponsable i plàcida, després de la bufetada que ens va fotre el destí emportant-se al meu pare, vaig entrar a estudiar Ciències Econòmiques a Pedralbes, a continuar la gresca però amb una actitud més compromesa —és un dir— amb la societat, en aquella època en què els capellans i la policia compartien la feina de repartir hòsties i els estudiants es dedicaven a fer reformes a la Diagonal, tallant el trànsit sense necessitat de fer referèndums. Entre vaga i vaga de PNNs, estades a la cafeteria de la facultat, lectures compulsives de novel·les de ciència ficció, pel·lícules d’art i assaig, vetllades a La Enagua i el Zeleste, assemblees a les aules i sessions de recopilació d’apunts a la biblioteca, em vaig llicenciar en Economia General el 1976. Per fi la meva mare va tenir la satisfacció de tenir un fill capaç —aleshores— d’explicar els motius del perquè “les variables del model no s’han comportat com s’havia previst”. Actualment, que ja tinc molt oblidada la teoria, l’encerto més.
Tocava treballar. Després de quatre mesos de jolgorio y regocijo vaig entrar a Horwath & Horwath España, S.A. firma d’auditoria i consultoria, on vaig estar poc més de sis anys. Un company una mica pirat de l’oficina deia que els auditors érem els gossos guardians del capitalisme. Després de Horwath vaig estar tres anys a CIRSA —una ditta di biscazzieri, que em deia il commendatore Vittorio Mattera (bisca = timba, biscazziere = organitzador de timbes)— fent d’auditor intern i després d’ “executiu de comptes del departament de control d’empreses associades”, és a dir, fent de gos d’atura dels pastors Joan i Manuel Lao. L’any 1985 vaig entrar al grup d’empreses de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Ràdio,…) i mentre escric aquestes línies encara hi sóc. A la CCMA he tingut varies ocupacions, ben diverses: cap d’administració de TVC, director financer de TVC, director-gerent de TVC Edicions, director de l’àrea de màrqueting i comercial de Catalunya Ràdio, director de responsabilitat social corporativa del grup CCMA i actualment director de compres del grup. Sempre tindré el dubte de saber si sóc tan dolent que en vint-i-cinc anys no he estat capaç de canviar d’empresa o és que sóc tan bo que no m’han deixat anar. Per si un cas, jo procuro ser humil i discret.
