En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.

No nos conocemos de nada, nos estamos presentando por primera vez, se trata del trabajo, nada que ver con frivolidades de nuestras vidas privadas. Entonces, ¿a qué viene que se me eche encima para darme dos besos, ¡muac! ¡muac!, simulando un afecto que no existe y que, muy probablemente, nunca existirá? 

Es una costumbre muy de aquí, dicen. Gente de carácter, no como esos nórdicos frios y distantes. ¡Vaya! Pues a mí me parece muy bien esa fría y distante costumbre de saludar a las mujeres de la misma forma que a los hombres y lo que me parece mal es esa familiaridad precipitada por unas circunstancias que no la justifican. Qué papelón hay que soportar cuando se saluda a un grupito mixto y mientras que a los hombres se les da un apretón de manos, a las mujeres se les da un par de besos. A la apenas iniciada relación se le añade una absurdo y, sobre todo, innecesario componente sexual.

En mi caso, para empeorarlo, si el encuentro se lleva a cabo en mi territorio y la dama en cuestión usa gafas, como yo acostumbro a llevarlas siempre puestas mientras trabajo, el fastidioso choque de prótesis es inevitable, a no ser que las mejillas no se toquen y besemos el aire. Que de esas también las hay; o de las que se te acercan tan decididas para luego ponerte la oreja en vez de la mejilla, o de las que te clavan el pómulo en el ojo. “I know how you feel… it’s sealed by your kiss, so clinical and weak” (August Darnell “Kid Creole”). Digo yo que, en vez de fingir ese afecto, es mejor dar la mano y mirarse a los ojos, ¿no? Por favor, acabemos con esos estúpidos besos de compromiso. 

Y quienes de verdad sientan afecto, que aprendan de mi amiga Isa, que da unos besos en la mejilla auténticos, con cariño y ganas, de los que te hacen pensar que qué bonito es tener amigas así.

Heu vist la publicitat que s’està fent del musical CHICAGO? Si? Segurament us ha cridat l’atenció allò de “¿Quién dijo que el asesinato no es un arte?”

Doncs bé, si algú considera que és una troballa genialoide d’un creatiu inspirat, que descarti la idea. Traiem-li l’adverbi negatiu a la pregunta. Resposta: Thomas de Quincey, un polifacètic gentleman anglès, que  l’any 1827, va publicar una petita joia, un divertimento, que duu per títol “De l’assassinat considerat com una de les belles arts (On murder considered as one of the fine arts)”.    

No em vull fer ara l’intel·lectual, perquè jo vaig saber d’aquesta obra per pura casualitat: es dóna el cas que Thomas de Quincey, entre altres coses (i això no surt a Wikipedia), va escriure un tractat sobre economia, “La Lògica de la Política Econòmica”. Recordo, com si fos ara, que a classe d’Història del pensament econòmic, el profe ens va parlar d’aquest autor i que un company, el Jaume Reynal, un dels cracks del curs (n’hi havia un bon grapat, fins el punt que els normalets ens sentíem completament idiotes), ens va dir als que hi érem a prop seu, en veu baixa i sorprès, que el tal de Quincey havia escrit “De l’assassinat…” Fins aquí l’anècdota. Després, esclar, vaig llegir aquesta obra de Thomas de Quincey i la no menys interessant  “Confessions d’un anglès menjador d’opi (Confessions of an English Opium-Eater)” En fi, que qui podia semblar només un assenyat pensador de la cosa econòmica, era també un addicte a l’opi i la ironia salvatge. Això diu molt en favor dels precursors de la matèria, que no tot ha de ser rigor científic, què caram! 

Acabo amb una cèlebre frase de “De l’assassinat…”: “Si un comença per permetre’s un assassinat aviat deixarà de donar importància a robar, del robatori passa a la beguda i a la inobservança del  dia del Senyor, i s’acaba per faltar a la bona educació i per deixar les coses per l’endemà.”

El pasado domingo, por un imprevisto que no viene al caso explicar, me encontraba paseando tranquilamente por París con mi mujer y mi hija. Como yo soy un “puto snob de izquierdas” (como me tiene catalogado mi querido amigo Lluís) y mi mujer más bien tira a pijaprogre, no es de extrañar que quisiéramos pasar por Fauchon a olisquear y comprar alguna gilipollada de esas que, sólo por el envase, la pagas al triple de lo que te costaría en cualquier otra parte. 

Fauchon estaba cerrado, pero ¡qué vieron mis ojos! ¡Allí mismo, en la Pinacothèque, una exposición de Hugo Pratt!

Fue emocionante ver los originales de aquellas historias que he leído, releído, contemplado y vuelto a contemplar.

Es algo tarde para recomendar una visita a la exposición, porque acaba el próximo dia 21 y porque París no siempre le va a uno de paso, pero si tenéis la oportunidad de contemplar obras originales de alguno de los grandes, donde quiera que sea, no lo dudéis, porque el cómic es arte. Y así lo entiende la Pinacothèque de Paris exponiendo simultáneamente pinturas de la colección de los Romanov con los originales de Hugo Pratt.

Acabo con la imagen de una breve reflexión de Pratt:

Estoy convencido de que en el futuro no sólo los ratones disfrutarán de las obras de Pratt.

La academia SOL prepara asignaturas de Economía, ADE y Empresariales

Amis

A ‘La contra’ de La Vanguardia d’ahir, Víctor-M. Amela entrevistava a Joaquim Valls, un entrenador d’intel·ligència emocional (sic).  Aquest entrenador, també grafòleg, referint-se a l’escriptura deia això: “Jo abans feia una efa amb llaç a dalt … però pal a baix: o sigui, que el que jo pensava després no ho posava en pràctica” (Ves! —vaig pensar—  jo tampoc dec posar en pràctica el que penso, perquè fa molts anys que les meves efes són com el logo del facebook) .Seguia: “I em vaig esforçar a fer una efa com la que fa vostè [amb llaç a dalt i a baix] …això va comportar un canvi al meu caràcter: des que la faig així sóc més proactiu…no sempre tens la mateixa lletra: perquè vas canviant: i a la inversa, el mateix: si canvies la lletra alguna cosa et canviarà per dins!”

(Bravo! Jo ja ho havia intuït: existeix la propietat commutativa del comportament!) Quan era jovenet vaig fer el mateix raonament: si els gossos mouen la cua quan estan alegres, per la propietat commutativa del comportament, si els mous la cua, es posen contents. Ho vaig experimentar amb el Bruno, una mica complicat perquè era un bòxer… i va funcionar! Dos o tres moviments de la seva minúscula cua tallada i ja tens al Bruno embalat i fent el bèstia. Li vaig explicar a la meva mare, que no va dubtar ni un instant en dir si jo era idiota o què. Però jo tenia raó. O potser l’entrenador d’intel·ligència emocional és tan idiota com ho sóc jo.

(El bòxer de la imatge no és el Bruno, és l’Amis, un bon amic, molt enyorat.)

   —¡Os hablo a vos, eh, paladín!— insistió Carlomagno—. ¿Cómo es que no mostráis la cara a vuestro rey?

   La voz salió clara de la babera.

   —Porque yo no existo, sire.

   —¿Qué es eso? —exclamó el emperador—. ¡Ahora tenemos entre nosotros incluso un caballero que no existe! Dejadme ver.

   Agilulfo pareció vacilar todavía un momento, luego, con mano firme, pero lenta, levantó la celada. El yelmo estaba vacío. Dentro de la armadura blanca de iridiscente cimera no había nadie.

   —¡Pero…! ¡Lo que hay que ver! —dijo Carlomagno—. ¿Y cómo lo hacéis para prestar servicio, si no existís?

   —¡Con fuerza de voluntad! —dijo Agilulfo—, y fe en nuestra santa causa!

   —Muy bien, muy bien dicho, así es como se cumple con el deber. Bueno, para ser alguien que no existe, ¡sois avispado!

   Agilulfo cerraba la fila. El emperador había ya pasado revista a todos; dio vuelta al caballo y se alejó hacia las tiendas reales. Era viejo, y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

 (Italo Calvino, “El caballero inexistente”. Traducción de Francesc Miravitlles)

… y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

Marco Polo descrive un ponte, pietra per pietra.

— Ma qual è la pietra che sostiene il ponte? — chiede Kublai Kan.

— Il ponte non è sostenuto da questa o quella pietra, — risponde Marco, — ma dalla linea dell’arco che esse formano.

Kublai Kan rimane silenzioso, riflettendo. Poi soggiunge: — Perché mi parli delle pietre? È solo dell’arco che m’importa.

Polo risponde: — Senza pietre non c’è arco.

(Italo Calvino, “Le città invisibili”)

Quantes vegades al cap del dia  els responsables de les organitzacions obliden que no és una pedra concreta la que sosté el pont sinó que ho és l’arc que formen totes les pedres col·locades en el lloc precís!

(El pont de la fotografia és a Castiglione di Garfagnana, província de Lucca, a la Toscana)

El límit màxim de velocitat de 120 km per hora ja feia molts anys que estava establert. Fa tants anys que ni tan sols recordo si mai ha hagut cap altre. Ara el rebaixen a 110. Aquesta mesura m’emprenya, i molt, perquè m’agrada anar lleuger i no crec que això serveixi de res.

 Però no és el fet d’haver de reduir la marxa el que més em molesta. El que em fot de debò és la estupidesa suprema dels que ho volen regular tot, i quan dic tot, em refereixo a tot. Se suposa que si els 120 km/h han estat tant de temps com a límit màxim de velocitat devia ser perquè les nostres autoritats de trànsit consideraven que no era prudent circular per sobre d’aquest llindar, opinió que, per descomptat, no comparteixo. Aleshores, sota la hipòtesi de que els 120 km/h eren el límit raonable marcat per la prudència, a sant de què la pèrdua de punts ha de tenir efecte quan t’enxampin a més de 150 km/h? En què quedem? És que entre 120 km/h (ara 110)  i 150 km/h tenim llicència per matar? I aquesta mesura em molesta tant per la seva incoherència —que fa pensar que únicament respon a un afany recaptatori de l’Administració— com pel fet de que aquells als que la seva butxaca li hi ho permeti, apostaran per circular sense miraments en la franja d’excés de velocitat sancionada únicament amb diners, una opció més d’afavorir la desigualtat. Mentre que la pèrdua de punts fa el mateix mal a tothom, la de diners perjudica a uns més que uns altres. 

Sembla una broma, però no ho és. Vull igualtat, voto per la pèrdua de punts a partir dels 110km/h!

Hola,

em dic Giacomo.

Li he donat un cop al teu cotxe per error i algú m’ha vist, de manera que ara estic fent veure que t’estic escrivint les meves dades. Perdona.

Giacomo.

Aquesta imatge l’he tret del lloc  Succede solo a Napoli, un retaule de l’absurd quotidià a Nàpols. Una mena del nostre  ”Celtiberia show”, del gran Luis Carandell, però en versió  Campània 2.0.

Perquè serà que el desvergonyiment del tal Giacomo em recorda l’actitud d’alguns dels nostres dirigents polítics?