La 1 i els toros

Acabo de llegir que el grup taurí “burladero.com” ha denunciat a Televisión Española per un episodi d’una sèrie d’animació perquè considera que el seu contingut suposa un posicionament d’aquesta televisió pública en contra de les corrides de toros.

És esperpèntic que aquesta denúncia la presenti un grup d’aficionats a un espectacle esgarrifós, impropi d’una societat culturalment avançada, un grup que té la desvergonyia d’afirmar que la contemplació col·lectiva de la tortura, agonia i mort  d’una bèstia acorralada és un art. El món al revés. La denúncia l’han de fer els qui els repugnen les corrides contra aquells que facin apologia  d’aquest cruel espectacle de sang i dolor i contra els mitjans de comunicació que li donin suport.

Les prohibicions sempre fan un cert “repelús” perquè pensem que atenten contra les nostres  llibertats, i això és així en moltes ocasions (els ajuntaments i les seves normatives municipals acostumen a ser un bon un exemple), però les societats civilitzades han avançat també perquè els seus parlaments, representats dels ciutadans, han legislat oportunament eliminant drets i prohibint hàbits i costums inadmissibles en els temps que corrien. No cal donar exemples.

D’una banda ens indignem per alguns costums i creences dels nostres veïns del sud i de l’est, perquè les considerem denigratòries, d’altra, aquí i avui, hi ha qui defensa apassionadament en nom de la poesia, la bellesa, la tradició i mil excuses més,  aquesta aberració que alguns anomenen “fiesta nacional” (nacional d’on?, de qui?).

M’agrada el que ha passat a  Televisión Española, tant si ha estat per una pífia com si ho han fet a consciència. Si TVE es posiciona en contra de les corrides, comptarà amb la meva aprovació com a ciutadà que contribueix al finançament  d’aquest mitjà públic. I com que no tinc l’esperança de que s’aprovi una llei que les prohibeixi (els partits polítics que ens representen no tenen el coratge de fer-ho),  espero, almenys, que la “fiesta” es vagi extingint tota soleta fins que li arribi el seu 20 de novembre de 1975.

Actualització d’últim moment:  el Dalai Lama estaria d’acord amb aquest post. Al menys això sembla pel contingut de l’escrit que va adreçar a uns diputats catalans

En què quedem?

No fa ni un mes que “El semáforo” de La Vanguardia atorgava una llum vermella a Rosa Cullell i avui la fa mereixedora del verd.

Li hauran tirat de les orelles al redactor i ara toca disculpar-se? És que el redactor és un despistat, no té memòria i reparteix premis i bofetades sense un mínim de coherència? Van canviant de redactor i no consulten el que  s’ha anat fent?

Al marge del perquè d’aquest canvi i dels colors amb que l’escriba del faraó vulgui pintar als seus objectius, per la part que em toca, em complau que el Club de Marketing de Barcelona hagi atorgat a la nostra directora general el premi al “Profesional del Año”

Se les ve el plumero

Quienes leen habitualmente La Vanguardia saben que en la columna “El semáforo” se destaca diariamente a varias personas por alguno de sus hechos recientes. Con un conspicuo circulito verde o rojo el periodista aprueba o descalifica al autor del hecho en cuestión que se describe en una breve reseña acompañada de una fotografía de esa persona. En “El semáforo” de ayer, 27 de mayo de 2009, me habría gustado ver en rojo, por ejemplo, a Kim Jong Il y sus misiles, a Hugo Chávez y su programa “Aló presidente”, al presidente de Sri Lanka, Mahinda Rajapaksa, y su desprecio por la población tamil, al ex alcalde de Collbató, Xavier Raventós, y sus malversaciones, … pero no, una batalla sectorial en defensa de los intereses económicos de la empresa editora del diario primaron sobre cualquier tropelía, indecencia o fraude que se pudiera haber cometido en algún lugar del planeta o de nuestro pequeño país: ayer se calificó en rojo unas declaraciones de la directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Catalunya Ràdio) en las que se muestra partidaria de mantener el actual modelo de financiación de la radiotelevisión pública catalana. 

No es la intención de este post tratar de la publicidad como  fórmula de financiación de las radios y televisiones públicas —ya lo he hecho en otras ocasiones y en este mismo blog—, simplemente quiero destacar de qué manera tan zafia el redactor descalifica a una persona a sabiendas de que esas declaraciones, con las que se puede estar o no de acuerdo, no son, bajo ningún punto de vista, socialmente reprobables, que únicamente contrarían los intereses de la empresa para la que trabaja el periodista. 

Hace unos dias intenté echar una mano a mi hija Laura con unos temas de filosofía sobre la moral, los códigos deontológicos, la responsabilidad y la ética. Le preguntaré qué opina de este caso para comprobar si mis explicaciones le han sido útiles para ayudarle a reflexionar sobre estas cuestiones.

Habrá quien piense que estoy haciendo exactamente igual que el escribano del señor conde, que se me ve el plumero, que defiendo los intereses de mi casa y, de paso, le hago la pelota a mi directora general. Quienes me conocen saben de sobras que no es así.

Confiem en Bolònia? O millor en “Polònia”?

Juanjo de la Iglesia impartint una "lliçó" de periodisme

Avui he recordat l’espai “Curso de ética periodística” que feien els de “Caiga quien caiga” del Wyoming en l’època de Telecinco , aquelles lliçons de periodisme en què Juanjo de la Iglesia s’en fotia despiadadament de les pífies dels redactors. Ho he recordat quan he llegit aquesta breu notícia  sobre el risc d’allaus a Catalunya. El titular no té desperdici.  (Què està passant? Algunes campanyes publicitàries en mans d’autèntics  ineptes, les redaccions digitals sovint sembla que  funcionin amb el personal de manteniment d’edificis,… i mentrestant la xifra d’atur segueix augmentant! )

P.S. Reprodueixo el titular perquè podria ser que La Vanguardia eliminés la notícia o canviés el titular ( jo ho faria si fos el responsable): “La Generalitat reduce el riesgo de aludes en el Pirineo“. És clar, un veu el titular en el lector i ràpidament l’obre per saber quin prodigi climatològic han estat capaços de contractar els del costat Nord de la Plaça Sant Jaume

Un anunci poc afortunat?

LLEGENDA DE L'ESQUELA: "A 'Ventdelplà' estem de dol. Acompanya'ns en el sentiment. La gent que s'estima no s'oblida mai. Ajuntament de VENTDELPLÀ" (La Vanguardia, 11 de gener de 2009)

“Épater le bourgeois” deu ser la consigna d’alguns publicistes. Dit així, tal qual,  en francès. Que es noti que van progressar adequadament en Història de l’Art quan eren jovenets.

Trepitjo un terreny incòmode perquè jo treballo en aquesta casa. Però em pot la temptació de dir quatre coses. Una,  que agraeixo a la providència tenir la fortuna d’habitar en una terra que pot enfotre’s públicament de tot i tothom sense conseqüències greus. Segona, que, encara que pugui semblar el contrari, sóc un enamorat de la publicitat. Tercera, (digueu-me presumptuós) sóc perfectament capaç de distingir un bon anunci d’una pretesa genialitat transgressora. Quarta, no em considero, en absolut, mancat de sentit de l’humor però, sense ser creient ni, en general, amant de símbols ni rituals, m’ha indisposat que per anunciar un intrascendent entreteniment televisiu s’hagi utilitzat  el mateix missatge i mitjà que tantes vegades ens ha anunciat la mort de persones reals que hem estimat de debó, aquí, en el món real.

A TV3 no li calia asturar al personal per atraure l’audiència d’aquell vespre de diumenge, i per fer “marca” hi ha formes més intel·ligents d’aconseguir-ho.

Pilar Rahola, la mirada incorrecta

No crec que sigui perquè està convençuda de que sempre s’equivoca que la Pilar Rahola anomena “La mirada incorrecta” als articles que escriu per a La Vangardia, però el cas és que en el d’avui diumenge, si no incorrecta, “limitada” sí que ho és la seva mirada. Referint-se al concepte d’independència política dels nostres mitjans audiovisuals públics no para d’identificar independència política del mitjà amb la garantia d’independència política dels seus periodistes. El seu article d’avui porta el tìtol “Esto no es la BBC” quan va ser a la BBC, precisament, on es va gestar la clàssica declaració de principis que havia de presidir les seves actuacions: informar, formar i entretenir. Joan Majó va reformular aquests principis afegint alguns matissos: els mitjans públics han de proporcionar informació objectiva i rigorosa, permetre l’expressió de la pluralitat social, ajudar a augmentar el coneixement i la cultura dels ciutadans i oferir-los entreteniment de qualitat.  Per poc d’acord que s’estigui amb aquesta orientació, es convindrà que  no tan sols el resutat de la feina dels periodistes ha de ser independent dels interessos dels partits polítics. Pilar Rahola sembla oblidar-se de la capacitat dels mitjans audiovisuals per influir en l’opinió dels ciutadans, i no només amb els informatius i els programes d’actualitat sinó també amb l’entreteniment, la ficció, els debats, la programació infantil, etc. Pensem, per exemple, en els programes de ficció. Si compleixen amb l’objectiu d’entretenir i fidelitzar a l’audiència, des del moment en què incorporin temes d’interés social en les seves narracions, poden contribuir a la sensibilització de l’audiència en matèries delicades i conflictives, convertint-se en una eina molt potent al servei d’un missatge concret. 

Independència dels interessos particulars sí, senyora Rahola. Independència política… què vol que li digui? La missió dels mitjans audiovisuals públics també ha de contemplar l’exercici de la política —entesa al servei de la defensa dels valors democràtics i dels drets humans, és clar. I això no és una tasca exclusiva dels periodistes, s’ho pot ben creure.

P.D.: Molt probablement les quatre primeres línies d’aquest post es presten a confusió perquè he rebut tres comentaris que així m’ho fan creure.  Si ho hagués d’escriure de nou, per evitar interpretacions equivocades, ho faria amb altres paraules però amb el mateix significat: “Estic segur que la Pilar Rahola no titula els seus articles “La mirada incorrecta” perquè cregui que s’equivoca, seria absurd. Això no obstant, en l’article d’avui la seva mirada no és incorrecta però si limitada… etc, etc.” 07/05/2008 

 

Albert Sáez i els reptes de futur de la CCMA

El president del Consell de Govern (CG) de la CCMA, Albert Sáez, va donar ahir una conferència a Tribuna Barcelona amb el títol “Els mitjans públics a l’era digital”. Durant més d’una hora i mitja  va estar parlant i responent preguntes [...] en nom del nou Consell de Govern de la CCMA [...] sobre el paper que ha de tenir la CCMA en l’etapa que s’ha iniciat amb l’aprovació de la nova llei que regula els mitjans audiovisuals de la Generalitat. Va començar fent una molt breu referència —obligada— dels 25 anys d’història d’èxit —cert— de TV3 i Catalunya Ràdio per entrar a parlar dels reptes del futur de la CCMA. Per a mí, els aspectes més destacables de la seva exposició han estat els següents:

- Els 25 anys d’èxit han estat possibles gràcies a l’entusiasme i la professionalitat de les persones que s’hi van implicar i a l’impuls rebut de la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya.

- El futur encara serà millor, perquè estem en condicions més favorables que en l’inici de la CCRTV: el canvi tecnològic emprés amb la digitalització, vivim en una democràcia consolidada i tenim autogovern, disposem del talent i el coneixement de les més de 2.700 persones de la CCMA, el marc institucional que representa la nova llei aprovada i, finalment, una indústria audiovisual catalana que abans no existia. Som més forts ara per enfrontar els nous reptes que no pas ho era la CCRTV en els seus inicis per enfrontar els que tenia aleshores. 

- Tot èxit ha de partir d’un diagnòstic encertat de la realitat. (Afegiré, com aconsella Joan Majó, que cal compartir aquest diagnòstic per tenir èxit. Si, com va dir al principi de la conferència, parlava en nom del Consell de Govern, es pot pensar que això significa que el CG comparteix el seu diagnòstic). La tecnologia està alterant la forma de consumir l’audiovisual, el que suposa que ens hem d’adaptar a un entorn canviant . (Potser convé recordar a Rogovsky).

- La missió del CG és marcar l’horitzó —compartit pel Parlament i els treballadors del grup CCMA— i desvetllar totes les energies potencials.

- S’han de lliurar tres batalles simultàniament: 1.- Mantenir els continguts generalistes a través de les xarxes convencionals, malgrat la pèrdua de pes en el seu conjunt; mantenir l’ambició del lideratge però sense concessions a una programació que ens faria perdre el nostre prestigi. 2.- Crear canals especialitzats. La fragmentació de l’audiència és una oportunitat per enriquir el servei públic  (La llarga cua de Chris Anderson?). Aquest rellançament dels canals especialitzats ha de ser un espai orientat a la innovació. 3.- Noves formes de distribució i noves formes de consum. El canvi important no és tecnològic, és d’hàbits de consum. Tenim un coneixement suficient d’aquests entorns tecnològics per poder-ho fer (Activa Multimèdia Digital, CCRTV Interactiva).

- La CCMA ha d’acompanyar a la indústria audiovisual privada i assumir els riscos econòmics que només el sector públic pot assumir.

-Ens hem d’abocar en els processos de transferència de coneixement amb el sector privat i universitari.

- Ens hem d’enfrontar a l’oposició de determinats sectors, que voldrien veure desaparèixer els mitjans públics del sector audiovisual; per això, ens hem de gestionar amb criteris de rigor  i tranparència, cooperar amb el sector privat i guanyar-nos la seva complicitat. 

- Resumint: la feina del CG ha de consistir en captar les necessitats de la nostra societat, atendre les demandes del Parlament, vetllar per una gestió econòmica rigorosa i transparent i posar en valor el talent dels professionals del grup a fi de garantir el servei públic audiovisual que ens encomana la llei.

El torn de preguntes va donar peu a fer la més que previsible sobre l’estat de selecció del (de la) director(a) general i els comentaris que al respecte s’han pogut llegir a la premsa. Albert Sáez també estava més que segur de que se li faria aquesta pregunta, de manera que la seva resposta s’ha de considerar com a ben meditada. En poques paraules és aquesta: el Parlament de Catalunya va escollir als membres del CG (i això ho dic jo: és cert que fins ara mai s’havia aplicat un métode de selecció dels òrgans de govern dels mitjans públics que respongués millor a la composició d’un Parlament escollit democràticament pels ciutadans). És normal que la selecció de qui ha d’ocupar el càrrec sigui motiu d’un debat i uns acords que respongui a les diferents visions polítiques que componen el Parlament, que responen a les diferents expectatives dels ciutadans. Això s’ha de considerar perfectament normal en una societat democràtica i no hauria de ser motiu de soroll mediàtic que es dediqui temps i esforços abans de prendre una decisió consensuada. El que desitja el CG és que no hagin pressions interessades ni interpretacions distorsionades d’una situació que s’ha de considerar normal. Respecte de la llei, Albert Sáez ha dit que [...] la llei de la CCMA és una llei de lletra britànica en un país llatí [...]

Respecte de la publicitat en els mitjans públics, Albert Sáez no ha amagat que és partidari de que existeixi un canon per finançar-los. És un punt de vista. En tot cas, el Parlament decidirà, i els que creuen que la publicitat en els mitjans públics és bona i desitjable continuaran dient la seva fins que no hagi res a fer.

 

Publicitat als mitjans de comunicació públics

Set arguments en defensa de l’emissió de publicitat en els mitjans de comunicació públics i dos arguments més si són catalans 

Partim de dues hipòtesis:

-          el Parlament, en representació dels ciutadans, decideix disposar d’un servei públic audiovisual per garantir tot allò que han de garantir els mitjans de comunicació públics, que no és poca cosa.

-           els continguts dels mitjans audiovisuals públics, precisament per tractar-se d’un servei i ser públic, tenen la qualitat i el nivell d’audiència exigibles i que justifiquen la seva existència.

En aquest context:

-          algú es pensa que la publicitat no és un element de comunicació que forma part de la programació i que arriba a ser una fórmula creativa de qualitat?

-          perquè impedir als anunciants que el seu missatge aparegui en un suport amb prestigi i ampla difusió?

-          perquè traslladar als ciutadans el cost de la supressió d’ingressos publicitaris?

-          perquè renunciar a la normalització lingüística dels missatges publicitaris?

-          qui compensarà les pèrdues del sector de doblatge en català?

-          qui es creu que els mitjans privats, aconseguint la part del pastís alliberat pels mitjans públics, disminuiran el temps d’emissió de publicitat?

-          què en pensen els potencials anunciants del més que segur augment del preu del temps publicitari, conseqüència de la disminució de la seva oferta? (llei bàsica que s’ensenya la primera setmana d’estudiar economia elemental).

-          què tenen a dir els consumidors finals que suportaran en els preus dels productes el sobrecost publicitari?

-          com es compensarà  la pèrdua de l’estímul creatiu que suposarà per als mitjans públics tenir pràcticament garantit el seu finançament?

Sarkozy, ça va pas, non?

Monsieur le Président,

Pues no tiene poca guasa su invento de acabar con la publicidad de las televisiones públicas. Si no lo he entendido mal, para compensar el déficit que tendrán las teles públicas por dejar de emitir publicidad Vd.  sugiere que se les compense con unos ingresos provenientes de un impuesto sobre la facturación publicitaria de las privadas. O sea, que lo que dejen de ganar las públicas pasará a las privadas, pero éstas tendran que pagar un impuesto, digo yo, del mismo importe que lo que han dejado de ingresar las públicas para poder compensar  el déficit? ¿No era más fácil dejarlo todo como estaba? Son ganas de darle trabajo a las autoridades fiscales y complicar la gestión tributaria.

Monsieur le Président, cualquier otro dia Jaume Pérez, el de la CCMA, explicará en este blog por qué considera muy saludable emitir  publicidad en los medios de comunicación públicos.

Suyo,

Josep M. Eines Tzara