Una propietat commutativa

Amis

A ‘La contra’ de La Vanguardia d’ahir, Víctor-M. Amela entrevistava a Joaquim Valls, un entrenador d’intel·ligència emocional (sic).  Aquest entrenador, també grafòleg, referint-se a l’escriptura deia això: “Jo abans feia una efa amb llaç a dalt … però pal a baix: o sigui, que el que jo pensava després no ho posava en pràctica” (Ves! —vaig pensar—  jo tampoc dec posar en pràctica el que penso, perquè fa molts anys que les meves efes són com el logo del facebook) .Seguia: “I em vaig esforçar a fer una efa com la que fa vostè [amb llaç a dalt i a baix] …això va comportar un canvi al meu caràcter: des que la faig així sóc més proactiu…no sempre tens la mateixa lletra: perquè vas canviant: i a la inversa, el mateix: si canvies la lletra alguna cosa et canviarà per dins!”

(Bravo! Jo ja ho havia intuït: existeix la propietat commutativa del comportament!) Quan era jovenet vaig fer el mateix raonament: si els gossos mouen la cua quan estan alegres, per la propietat commutativa del comportament, si els mous la cua, es posen contents. Ho vaig experimentar amb el Bruno, una mica complicat perquè era un bòxer… i va funcionar! Dos o tres moviments de la seva minúscula cua tallada i ja tens al Bruno embalat i fent el bèstia. Li vaig explicar a la meva mare, que no va dubtar ni un instant en dir si jo era idiota o què. Però jo tenia raó. O potser l’entrenador d’intel·ligència emocional és tan idiota com ho sóc jo.

(El bòxer de la imatge no és el Bruno, és l’Amis, un bon amic, molt enyorat.)

¿Yquiensoisvós?

   —¡Os hablo a vos, eh, paladín!— insistió Carlomagno—. ¿Cómo es que no mostráis la cara a vuestro rey?

   La voz salió clara de la babera.

   —Porque yo no existo, sire.

   —¿Qué es eso? —exclamó el emperador—. ¡Ahora tenemos entre nosotros incluso un caballero que no existe! Dejadme ver.

   Agilulfo pareció vacilar todavía un momento, luego, con mano firme, pero lenta, levantó la celada. El yelmo estaba vacío. Dentro de la armadura blanca de iridiscente cimera no había nadie.

   —¡Pero…! ¡Lo que hay que ver! —dijo Carlomagno—. ¿Y cómo lo hacéis para prestar servicio, si no existís?

   —¡Con fuerza de voluntad! —dijo Agilulfo—, y fe en nuestra santa causa!

   —Muy bien, muy bien dicho, así es como se cumple con el deber. Bueno, para ser alguien que no existe, ¡sois avispado!

   Agilulfo cerraba la fila. El emperador había ya pasado revista a todos; dio vuelta al caballo y se alejó hacia las tiendas reales. Era viejo, y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

 (Italo Calvino, “El caballero inexistente”. Traducción de Francesc Miravitlles)

 

 

… y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

 

La burocràcia es blinda contra eventuals fenòmens sobrenaturals

No he pogut resistir la temptació de fer aquesta breu nota en el mateix moment en què m’han informat que els certificats de defunció CADUQUEN als tres mesos d’haver-los expedit.

Tampoc he pogut resistir la temptació de dir-li a l’advocat que m’ho ha confirmat que, deixant de banda les creences religioses, que se sàpiga, cap mort ha ressuscitat.

Com que intento ser eficient i no puc evitar ser racional, que em disculpin tots els advocats, procuradors, jutges i funcionaris varis de l’administració de justícia, però en aquesta qüestió diria que no trepitgen de peus a terra, perquè una cosa són les pel·lícules i una altra la pura realitat.

Segur que té una explicació, però no tot el que té una explicació significa que aquesta sigui lògica.

La guerra es el orgasmo del estado

LA GUERRA ES EL ORGASMO DEL ESTADO

Este título no es el fruto de una meditación anarco-antibelicista o consecuencia de una euforia etílica. Esta sentencia no tiene autor, pero tampoco es anónima. Tiene un descubridor: yo. Fue un descubrimiento que hice hace más de treinta años: la cosa estaba ahí, dispersa entre montones de palabras encerradas en un artículo de La Vanguardia que no recuerdo de qué trataba, pero juraría que no era ni de sexo ni de guerra. Fue fruto de una diversión que apenas he practicado y que consiste en coger un texto e ir subrayando (envolviendo, iluminando…) palabras aisladas escogidas según van apareciendo y formar frases con sentido. Reconozco que es ingeniosa, pero no tuve que pensar demasiado para construirla. Estaba ahí. Y, sin embargo, puede que no desmerezca de muchas de aquellas máximas que aparecen en las primeras páginas de algunas novelas o que encabezan capítulos o escritos eruditos, porque cuando se lo dije a una amiga razonablemente sensata e instruída, no hubo forma de convencerla de que no la engañaba; ella estaba segura de que aquello no era de mi cosecha. ¡Qué desconsideración no concederme un mérito tan pequeño! Debería haber conservado el trozo de diario como prueba. Y ahora sería todo un gustazo escanearlo y publicarlo aquí.

Esta entrada está etiquetada como un desvarío. Pues eso, ustedes perdonen.

 

 

 

 

Crisi d’inspiració?

He incrustat aquesta imatge perquè és la raó de ser d’aquest post d’avui: m’he sumat a una iniciativa en la que no hi crec, però no em preocupa gens fer-ho perquè és totalment intranscendent. Algú, no sé si per conèixer la seva capacitat de convocatòria o simplement perquè s’avorria,  s’ha inventat que el 31 de maig podia ser una data propícia per commemorar el dia del blogger sense inspiració. Estic segur que aquest esdeveniment no farà ombra al dia de donar-se de baixa del Facebook,  un altre  invent d’algun drac màgic que també s’avorria molt  i no tenia amb qui jugar (m’agradaria saber quanta gent s’hi donarà avui de baixa del Facebook). Ja són ganes  esperar-se a una data concreta per fotre el camp d’un club que no t’agrada, només per contribuir a satisfer les ànsies megalòmanes d’un pirat 2.0.

I per ser conseqüent amb el post, com que se m’han acabat els recursos, ho deixo aquí.

Viatges en el temps

El científic Stephen Hawking, basant-se en la teoria de la relativitat d’Einstein, afirma que els viatges al futur són possibles (el paper ho aguanta tot!). Per aconseguir-ho caldria disposar d’una nau capaç de desplaçar-se a una velocitat propera a la de la llum, cosa que avui queda bastant lluny en el calendari. Ara per ara, pura especulació científica. Esclar que l’afirmació de Hawking mai ningú la podrà refutar, però tampoc mai ningú la podrà demostrar, perquè si un viatger se’n va al futur, com que ja no podrà tornar al seu temps, qui sap si s’haurà esfumat en el cosmos o si està ensenyant a jugar als escacs a un rebesnét. En qualsevol cas, imagineu-vos quina credibilitat tindria una persona que afirmés venir del passat.

Segons Hawking, els viatges en el sentit contrari al de les agulles del rellotge no són possibles, cosa bastant raonable i no només en base a la teoria de la relativitat que, confesso, mai l’he acabat d’entendre, sinó per un elemental raonament de tertúlia de cafeteria: que no es pot viatjar al passat ho confirma el fet de que mai ha vingut una persona del futur. Si hagués estat així, segur que n’hauríem tingut constància.

No serà que Hawking fa trampa?

Però, ves per on, ni entre científics es posen d’acord. Ahir “La contra” de La Vanguardia publicava una entrevista a Michio Kaku, catedràtic de Física Teòrica, on deia que els viatges en el temps són teòricament possibles i que “…si avui algú truca a la teva porta i et diu ‘hola, sóc la teva re-re-rebesnéta’… no li tanquis la porta! Potser és una descendent que ve del futur…” Hawking o Kaku? Doncs, jo, cap dels dos. L’un perquè amb els seus viatges al futur no és compromet en res, i l’altre perquè amb els seus viatges al passat em sembla que no l’encerta.

Sabeu què? Per a especulacions científiques, em quedo amb la ciència ficció, que és més divertida i n’hi ha un grapat d’excel·lents autors: Stanislaw Lem, Ray Bradbury, Philip K. Dick, Arthur Clarke, Theodore Sturgeon (el de la Sturgeon’s Revelation: “Ninety percent of science fiction is crud, but then, ninety percent of everything is crud.”),…

Perspectiva desde una copa

Ahora la luz de la lámpara atraviesa el viejo vasito de licor que hace un momento estaba lleno de bourbon. Si se mueve la cabeza de arriba abajo se puede ver cómo aparecen algunos colores del espectro… ¡rojo!…, ¡anaranjado!…, ¡verde!… ¡violeta!…, interceptados, eso sí, por la banda roja que advertía al camarero que ya había escanciado el nivel máximo, ese mezquino fajín diseñado por una mente rácana, ese límite que necesariamente debemos rebasar cuando somos nosotros mismos los que nos servimos, aunque sepamos que el licor se va a derramar porque la copa es tan pequeña y el pulso tan poco firme…

Lo dejo aquí, he de salir ya. Que nadie se crea que estaba escribiendo alguna especie de metáfora sobre el mundo de las organizaciones. Estaba haciendo tiempo para no llegar demasiado pronto a una cita y me he puesto a escribir lo primero que se me ha ocurrido, eso sí, después de tomarme unos sorbos de Jack Daniel’s en un viejo vasito de licor al ritmo de los “¡pling!” de llegada de los tweets.

Publicitat i transparència (un desvari)

En aquesta ocasió  la imatge no és cap complement del text.   L’he tret del blog “Indizi dell’avvenuta catastrofe“, blog que he descobert recentment gràcies a  “los sueños de la razón” i que he afegit al meu lector immediatament. 

Avui el text d’aquesta entrada (un autèntic desvari) és el complement de la imatge. Farem veritat  allò de que una imatge val més que mil paraules.

Aquesta espècie d’acudit gràfic, que a algú li pot semblar una pocasoltada, a mi m’ha semblat una publicitat ben feta i transparent, i m’ha suggerit algunes idees —desvaris— relacionades amb l’ètica dels negocis.

Una: que l’encarregat del bar no vol enganyar a ningú fent-li creure que està disposat a rebaixar les seves expectatives de guany amb un pretès descompte, un descompte que  mai no ho és perquè sempre s’acaba pagant el preu que fixa unilateralment el comerciant. Si avui m’ho deixa  més barat que ahir és que ahir em prenia el pel;  de manera que sospito que avui també me’l pren, encara que no tant. Dues: el two numèric dels drinks de l’oferta està ben destacat, igual que el dos del final, amb la qual cosa es dedueix que no té cap intenció de  confondre al client potencial.  Tres:  l’escriptura està ben retolada,  sembla voler transmetre un missatge de qualitat. Quatre: els tres asteriscs (tres estrelles) del peu de l’anunci són una rúbrica d’autor: una declaració de principis, consideren que ho fan bé i es mereixen un reconeixement.

Igualico, igualico, que les ofertes de les operadores telefòniques, oi?

Asimov a “La Codorniz”

Avui m’he llevat pensant en com són de rutinaris els primers moments dels meus matins en dies laborables. Un cop d’ull a una agenda que no oferia cap activitat especialment estimulant m’ha fet cruixir l’ànim i he pensat que necessitava intoxicar-me amb una petita dosi de sarcasme. El resultat és aquesta breu hibridació literària, per no dir obertament un plagi, del geni creador d’Isaac Asimov i les seves lleis de la robòtica aplicades a les cavernes burocràtiques que el gran Pablo San José recreava en “La oficina siniestra” en la revista satírica “La Codorniz“, una visió nostrada de l’assumpte i molt avançada en el temps a les tires de Dilbert. 

LLEIS DE LA SUBORDINACIÓ

1. Un subordinat no ha de perjudicar al seu cap o, per la seva inacció, permetre que el seu cap prengui cap mal.
2. Un subordinat ha d’obeir les ordres que li doni el seu cap, excepte  que aquestes ordres entrin en conflicte amb la Primera Llei.
3. Un subordinat ha de protegir el seu lloc de treball, mentre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.

Rentar-se les mans

 

Quan he llegit aquesta notícia no he pogut evitar l’acudit fàcil: què ens ha d’aconsellar l’OMS si en aquest pais som especialistes en rentar-nos les mans a la primera de canvi!