En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”. Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.
I tornant al model retocat de Maslow, vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.
Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.
5/12/2011 at 14:56
A mi aquesta teoria de Maslow sempre m’ha semblat una entelèquia neoliberal, per explicar la economia en funció al consum i no a les relacions de producció.
12/12/2011 at 16:39
Si he de ser sincer, mai m’ha interessat aquesta teoria de Maslow, i mai li he dedicat més temps del que he necessitat per escriure aquestes línies. Com que cadascú de nosaltres té la seva pròpia jerarquia de necessitats —d’aquí que alguns no veiem una piràmide sinó un “botijo”— , potser sí que tens raó en això de l’entelèquia neoliberal, i no tant perquè Maslow ho fes deliberadament sinó perquè als neoliberals els va de perles disposar d’una teoria que justifica desatendre reivindicacions materials del gruix de la societat per fixar l’atenció en la satisfacció d’altres necessitats menys prosaiques. És una interpretació una mica forçada, però, des d’una perspectiva d’esquerres, sembla tenir consistència.
Gràcies, Arqueòleg, pels teus comentaris i per visitar aquestes pàgines.