Innovació, creativitat i responsabilitat corporativa

Segur que tots els que visiteu aquest racó sou assidus del bloc del janquim, de manera que us podeu imaginar que el vídeo produït per InfonomiaTV , i del que parlaré molt breument, el vaig veure en el seu apunt d’ahir dissabte, 12 de juliol. Es tracta d’uns interessants comentaris que fa Nigel Barlow sobre innovació i creativitat. M’ha cridat l’atenció, per la meva dedicació a l’assumpte en els darrers tres anys, el que diu al respecte de la responsabilitat corporativa: ”Cada vegada més les idees que fins ara eren perifèriques en el món de l’empresa, com la responsabilitat corporativa, els programes ètics, … tots aquests elements secundaris comencen a formar part del nucli dur del negoci. Les companyies que realment tindran èxit en el futur no només seran les que estiguin ben gestionades i tinguin les seves finances al dia, sinó, a més, les que aportin alguna cosa substancial a la comunitat o al món exterior .”  Aquestes paraules poden ajudar a fer entendre que la gestió socialment responsable ja no és matèria reservada del pensament marginal.

La cultura de la responsabilitat social a la ràdio i la televisió

Pel fet de que els canals de Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Ràdio emetin una programació notablement diferenciada de les emissores i canals privats —com és d’esperar d’uns mitjans públics—, no per això hem d’entendre que ja es compleix amb el que diu Nigel Barlow d’”aportar alguna cosa substancial a la comunitat o al món exterior”. Em refereixo a que el grup d’empreses de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) no es pot conformar pensant que, des de la perspectiva de l’RSC, ja en fa prou per a la societat, i és que la famosa declaració de principis que va acompanyar l’actuació de la BBC en els seus orígens —informar, formar i entretenir— avui és insuficient per delimitar el marc d’actuació dels mitjans audiovisuals públics als que, per la seva pròpia naturalesa, se’ls ha d’exigir un comportament irreprotxable. L’anterior director general de la CCMA, Joan Majó, va reformular aquests principis, afegint alguns matisos: “[...] que proporcionin informació objectiva i rigorosa, que permetin l’expressió de la pluralitat social, que ajudin a augmentar el coneixement i la cultura dels ciutadans i que els ofereixin un entreteniment de qualitat.”  (Conferència a ESADE, octubre de 2006). Aquesta premissa estableix uns principis elementals, uns mínims als que s’hauria d’ajustar qualsevol mitjà que es vulgui proclamar responsable, ja sigui públic o privat. És per això que, des de la perspectiva de l’RSC, cal anar més enllà.

El que no es comunica, no existeix (o això diuen)

No crec que ningú dubti que els mitjans de comunicació creen opinió i, per tant, influeixen en la conducta del seu públic. De la mateixa manera, com a agents socialitzadors, els mitjans audiovisuals poden adoptar un paper predominant en la creació d’un entorn favorable a la difusió i l’adopció de pràctiques responsables. I, per altra banda, sense la complicitat dels mitjans de comunicació, la cultura de la sostenibilitat no serà més que una simple matèria d’especulació intel·lectual, reservada a pensadors i acadèmics, a una gestió benintencionada d’algunes administracions públiques i a l’activitat d’un reduït nombre d’empreses que estarien fent “activitats exemplars” sota els bonics noms que se li han posat a la criatura —sostenibilitat, responsabilitat corporativa, responsabilitat social de l’empresa, etc.—, però, sense transcendència pràctica en el conjunt de la societat.

Actualment, la voluntat de comunicar la cultura de la sostenibilitat prové, fonamentalment, de l’esperit “evangelitzador” de grups d’intel·lectuals i de professionals especialitzats, i molt poc per l’exigència dels ciutadans a estar degudament informats. La immensa majoria de ciutadans no saben què és, o els preocupa ben poc, això de la sotenibilitat i la responsabilitat social de les empreses. Queda un camí molt llarg per recórrer. Estem en una fase d’aprenentatge en la que els mitjans de comunicació, si s’ho proposen, poden ser el més eficaç agent multiplicador del concepte, com a creadors d’opinió i portaveus de les inquietuds socials que són.

S’ha de predicar amb l’exemple

Hem d’entendre que la responsablitat social de les empreses de comunicació s’ha de tractar des de dues perspectives diferents: la primera, com a un propòsit explícit de millora del propi mitjà en quant a empresa, actuant com a una organització socialment responsable que integri els principis del desenvolupament sostenible en el seu model de gestió, en les pràctiques de govern, en les seves polítiques i en el comportament de tot l’equip humà; en segon lloc, s’ha de manifestar com el fil conductor dels continguts del mitjà, formant part de la seva essència, com una cultura —explicitada o no— que es reflexi en les formes, el llenguatge i els valors que vol transmetre.

Donde hay publicidad no siempre resplandece la verdad

M’agrada la publicitat, per molts motius. M’agrada en tots els suports. Sóc fervent partidari de que els mitjans públics n’emetin, i en aquest bloc vaig dir perquè. Però em molesta la publicitat quan el missatge juga brut. És el cas d’un espot de l’aigua Font Vella que s’està emetent per televisió des de fa un temps. L’anunci està molt ben realitzat, la creativitat és bona i el missatge intel·ligent: “si beus aigua eliminaràs tot el que et sobra”, diu una veu en off mentre es va omplint d’aigua un got amb dos dits d’oli que acaba vessant del got quan està plé d’aigua. Aquest joc d’imatge i paraules és, al meu entendre, una forma descarada (disfressada de subtilesa) de saltar-se a la torera les restriccions en matèria de publicitat enganyosa. Encara que la locució de l’espot no diu cap mentida, l’imatge t’està “dient” que bebent aigua s’eliminen els greixos que sobren, la qual cosa no és certa (per això no es diu explícitament!). L’espot és bó, el publicista ho ha fet molt bé, els de mkt de Danone estaran molt contents, però, tots plegats, s’han passat l’ètica “pel forro”.

Dites breus, manual de gestió

No sé si el poeta bengalí Rabindranath Tagore quan va escriure allò de “Si plores perquè has perdut el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles” volia transmetre un missatge de resignació o, al contrari, una optimista crida a no rendir-se, a l’estil dels matemàtics. José Antonio Marina escrivia, fa un parell de setmanes, en un suplement de dissabte de La Vanguardia: “Cuando los matemáticos tienen un problema que no se puede resolver con las matemáticas existentes, en vez de dejarlo a un lado o de sentarse a llorar, inventan otra nueva.”  De manual de gestió, o no? Molt sovint aquestes dites breus, aquests clips filosòfics, són esquitxos de sapiència que ens ajuden a mantenir-nos intelectualment en forma. Si us preneu la molèstia de donar un cop d’ull als refranys mariners (catalans, castellans) comprovareu que n’hi ha un bon grapat que encaixen perfectament amb la rutina de les empreses.

Un dia em vaig anotar tres dites, en castellà, que em van semblar especialment divertides i realistes, d’un cinisme tan punyent que no puc evitar recordar-les tot sovint. Són aquestes: “El que es capaz de sonreir cuando las cosas van mal es porque ya ha pensado a quién le echará la culpa”.  “Si mantienes la calma cuando todos pierden la cabeza, sin duda es que no has captado el problema”.  “No importa lo que salga mal, siempre hay alguien que ya lo sabía”.

Per acabar, un refrany popular africà que podria ser l’eslògan del col·lectiu d’empleats especialistes en supervivència (escrit en anglès, que fa molt cosmopolita): “Hunger teaches you how to chew melon seeds” .

Saviesa popular, manual (de butxaca) de gestió.

 

Els blocs, aquest bloc

Un amic francès a qui estimo molt i que feia molt de temps que no veia m’ha dit que els meus apunts són massa seriosos, que els falta aquell tó sympa que sempre ha acompanyat la nostra relació. ”No et reconec”, em deia. És clar que no em reconeix. I no perquè sigui el doctor Jekyll qui treballa a la Corpo i escriu aquests apunts i mister Hyde qui governa les meves amistat sinó perquè crec que el compromís professional no s’ha de barrejar amb les frivolitats que em permeto en l’àmbit de les relacions personals. Amb això no vull dir que les meves relacions laborals estiguin presidides per una seriositat impostada. Els que em tracten habitualment saben que a la feina intento cultivar el bon humor i prodigar els somriures sincers, una sana costum que vaig aprendre —de forma natural, sense haver de fer cap esforç—del meu estimat company Àngel Lacalle durant la nostra prolífica i gratificant etapa de treball en equip a TVC Edicions. 

És obvi que amb aquest bloc no pretenc divertir ni crear polémiques artificioses. Jo em conformaria si resultés prou entretingut per no avorrir a qui pugui estar interessat en algunes de les coses que passen en el nostre entorn professional. Que no és poca cosa!

A l’amic Frédéric li he passat l’adreça del bloc que va obrir el meu mister Hyde fa unes setmanes (a WordPress, és clar, noblesse oblige). Comprendreu que no inclogui l’enllaç.

Trias de Bes a l’auditori de TV3

Per a la segona conferència organitzada per l’Institut Obert de la CCMA es va convidar a Fernando Trías de Bes, un jove emprenedor i un bon comunicador dels seus coneixements. Bona part de l’interés que teníem en escoltar a Trías de Bes estava motivat, molt probablement, pels seus èxits editorials. Crec que la seva exposició no va decebre a ningú, va ser distreta i pràctica i es va centrar en el contingut del seu llibre “Marketing Lateral, nuevas técnicas para encontrar las ideas más rompedoras” —escrit conjuntament amb Philip Kotler, un gurú del màrqueting—, una obra absolutament recomanable a tothom que tingui interés en la innovació, el màrqueting o, senzillament, com pinten les coses en el món de les empreses avui en dia. 

Com que la seva conferència va ser un extracte del llibre, m’estalvio de reproduir les quatre notes que vaig començar a prendre i que vaig deixar poc després per poder prestar millor atenció al que deia. Perquè escric res, aleshores?  Doncs perquè volia explicar els tres consells previs que ens va donar per fer una presentació amb l’ajuda del power point. De fet van ser quatre, perquè el primer, encara que no el va explicitar, el posava en pràctica mentre ens feia les seves recomanacions, i és guanyar-se l’atenció amb una posada en escena que provoqui el somriure de l’auditori.

Els tres consells pràctics: Primer, que no hagi més de tres missatges principals (cada missatge principal pot tenir alguns de secundaris). Segon, assajar la presentació tres o quatre vegades, com si es tractés d’una obra de teatre; i, per últim, evitar l’ús del bullets (els famosos puntets davant de cadascun dels items d’una relació), perquè està demostrat, deia, que cada bullet resta un 1% d’atenció; convé evitar els textos i utilitzar imatges, especialment quan es parla de conceptes. Mentre ens donava aquest tres consells es mantenia projectada una diapositiva de fons blanc amb decenes de bullets que ocupaven tota la pantalla. La raó: feia aparèixer tots els bullets de cop i així, al llarg de la conferència, al menys ja no es perdria l’atenció per culpa d’aquests. Algunes rialles i somriure general.

La conferència va estar molt bé. Novament s’ha de felicitar a l’Institut Obert per aquestes iniciatives.

Pilar Rahola, la mirada incorrecta

No crec que sigui perquè està convençuda de que sempre s’equivoca que la Pilar Rahola anomena “La mirada incorrecta” als articles que escriu per a La Vangardia, però el cas és que en el d’avui diumenge, si no incorrecta, “limitada” sí que ho és la seva mirada. Referint-se al concepte d’independència política dels nostres mitjans audiovisuals públics no para d’identificar independència política del mitjà amb la garantia d’independència política dels seus periodistes. El seu article d’avui porta el tìtol “Esto no es la BBC” quan va ser a la BBC, precisament, on es va gestar la clàssica declaració de principis que havia de presidir les seves actuacions: informar, formar i entretenir. Joan Majó va reformular aquests principis afegint alguns matissos: els mitjans públics han de proporcionar informació objectiva i rigorosa, permetre l’expressió de la pluralitat social, ajudar a augmentar el coneixement i la cultura dels ciutadans i oferir-los entreteniment de qualitat.  Per poc d’acord que s’estigui amb aquesta orientació, es convindrà que  no tan sols el resutat de la feina dels periodistes ha de ser independent dels interessos dels partits polítics. Pilar Rahola sembla oblidar-se de la capacitat dels mitjans audiovisuals per influir en l’opinió dels ciutadans, i no només amb els informatius i els programes d’actualitat sinó també amb l’entreteniment, la ficció, els debats, la programació infantil, etc. Pensem, per exemple, en els programes de ficció. Si compleixen amb l’objectiu d’entretenir i fidelitzar a l’audiència, des del moment en què incorporin temes d’interés social en les seves narracions, poden contribuir a la sensibilització de l’audiència en matèries delicades i conflictives, convertint-se en una eina molt potent al servei d’un missatge concret. 

Independència dels interessos particulars sí, senyora Rahola. Independència política… què vol que li digui? La missió dels mitjans audiovisuals públics també ha de contemplar l’exercici de la política —entesa al servei de la defensa dels valors democràtics i dels drets humans, és clar. I això no és una tasca exclusiva dels periodistes, s’ho pot ben creure.

P.D.: Molt probablement les quatre primeres línies d’aquest post es presten a confusió perquè he rebut tres comentaris que així m’ho fan creure.  Si ho hagués d’escriure de nou, per evitar interpretacions equivocades, ho faria amb altres paraules però amb el mateix significat: “Estic segur que la Pilar Rahola no titula els seus articles “La mirada incorrecta” perquè cregui que s’equivoca, seria absurd. Això no obstant, en l’article d’avui la seva mirada no és incorrecta però si limitada… etc, etc.” 07/05/2008 

 

Teaming a la CCMA

A la CCMA estem a punt d’engegar una iniciativa solidària, conceptualment tan senzilla que deu ser per això que a mi no se m’hauria acudit fer-ho. Es tracta del Teaming, i el seu “inventor” és Jil Van Eyle, un home de 40 anys, assistent de Frank Rijkaard  (el tècnic també està compromés amb la difusió del concepte Teaming). El Jil diu que han estat els avatars de la vida —ell en diu les casualitats— els que li han dut a crear el concepte Teaming; que la greu malaltia de la seva filla Mònica, que va nèixer amb hidrocefàlia, li ha ensenyat moltes coses i que sense ella el seu projecte Teaming no hauria existit.  A la “Corpo” ha estat l’Elisabet Pedrosa, guionista de Catalunya Ràdio (actualment al programa “L’ofici de viure“) qui ens ha acabat d’engrescar per posar-ho en marxa. L’Elisabeth és autora del llibre “Criatures d’un altre planeta”, la crònica real  de la lluita d’una mare, la pròpia Elisabeth, contra la síndrome de Rett, la greu malatia neurològica de la seva filla Gina.

Si, com és d’esperar, enllaceu amb el web de Teaming aviat sabreu de què va el concepte. Per als més mandrosos ho explicaré en poques paraules. Moltes microdonacions juntes poden arribar a fer una donació important. Així doncs, es tracta de que els empleats d’una empresa que vulguin fer equip (team, teaming) i ajuntar les seves respectives microdonacions, donin instruccions a l’empresa perquè se’ls retingui un (1) euro cada mes de la seva nòmina per destinar-ho a la causa solidària que ells mateixos hagin decidit. L’empresa aporta els recursos administratius necessaris per canalitzar les aportacions. Senzill, oi?

Algunes empreses en les que els seus treballadors ”practiquen” el Teaming: RBA, Diesel, Morgan Stanley, Port Aventura, InfoJobs, Caja de Ahorros de Navarra, UPCnet, Random House, grupo Intercom, Atrápalo. I ara, el empleats del grup d’empreses de la CCMA s’hi sumen a aquesta llista.

Xarxa d’empreses NUST

L’Ajuntament de Barcelona compta amb una regidoria que, amb el sorprenent nom de Nous Usos del Temps (NUST), té com a missió promoure un model de ciutat que faci compatible el temps de treball, temps de família i el temps personal, com a dimensió clau per millorar el benestar quotidià de la ciutadania, adequant i oferint nous recursos i serveis que responguin a les necessitats dels nous usos del temps en el dia a dia de la gent; fer de Barcelona una ciutat pionera i de referència en una nova manera d’organitzar els diferents temps de les persones.

La Regidoria NUST aglutina una sèrie de competències destinades a posar en pràctica unes polítiques públiques relacionades amb els usos socials del temps, com, per exemple, impulsar el reconeixement del temps de les persones com un dret de la ciutadania, incorporar les polítiques del temps a un conjunt d’actuacions i serveis municipals per afavorir l’harmonització del temps personal, familiar i laboral, adequar l’ús de l’espai públic i dels equipaments a les necessitats del temps de les persones, etc.

Amb la finalitat de promoure la responsabilitat de les empreses en l’àmbit dels usos del temps, es va constituir la Xarxa d’empreses en NUST, a la que la CCMA s’hi va adherir fa poc més d’un any. En la xarxa hi participen una trentena d’entitats de Barcelona i el seu cinturó, de diferents tamanys i de sectors molt diversos (Nestlé, RACC, Océ, Abacus, Discos Castelló, TMB, UOC, Citigroup Barcelona Sales, La Pelu, MRW, Microsoft Ibérica, MC Mutual, Adecco TT, Natura, 22@, Institut d’Assessorament Dietètic i Nutricional, etc.). Cal dir que la representació femenina en la Xarxa NUST és majoritària. Molt probablement és un dels símptomes del paper que estan adoptant les dones en matèria de responsabilitat social i ètica empresarial. Pertànyer a la Xarxa suposa adquirir un compromís de millora en relació als usos del temps de treball en les nostres organitzacions, alhora que permet compartir coneixements i experiències i, qui sap, potser servirà de referent a moltes altres empreses i organismes que hores d’ara encara no s’han plantejat la necessitat d’aplicar polítiques de temps més d’acord amb la realitat social actual.

 Amb ocasió de la primera trobada de l’any 2008, el primer tinent d’Alcalde, Carles Martí, va posar de manifest el suport del govern municipal a les iniciatives de la Regidoria de Nous Usos del Temps. En la seva breu intervenció va dir que l’Ajuntament n’és ben conscient dels profunds canvis que afecten a Barcelona, però és optimista perquè considera que el seu sistema urbà permet adaptar-se a aquests canvis. La seva densitat, lluny de ser un inconvenient és un avantatge potencial. (No veig perquè és així, però com que no hi entenc res d’urbanisme, no em pronuncio.) Els mercats tendeixen a l’especialització, la qual cosa implica que l’Ajuntament ha d’intervenir per propiciar una ciutat a la mida deles persones. Els canvis són desitjables, però l’Ajuntament ha de pilotar-los, no deixar-se arrossegar. La cohesió social és difícil però possible; això requereix de la complicitat de totes les institucions. Cal tenir les idees clares, plantejar projectes concrets que reclamen complicitat i anar-los aplicant paulatinament, obrint camí.  Ara, els projectes NUST  poden semblar difusos, però molt aviat seran una realitat d’èxit. Tant de bó.

 

Albert Sáez i els reptes de futur de la CCMA

El president del Consell de Govern (CG) de la CCMA, Albert Sáez, va donar ahir una conferència a Tribuna Barcelona amb el títol “Els mitjans públics a l’era digital”. Durant més d’una hora i mitja  va estar parlant i responent preguntes [...] en nom del nou Consell de Govern de la CCMA [...] sobre el paper que ha de tenir la CCMA en l’etapa que s’ha iniciat amb l’aprovació de la nova llei que regula els mitjans audiovisuals de la Generalitat. Va començar fent una molt breu referència —obligada— dels 25 anys d’història d’èxit —cert— de TV3 i Catalunya Ràdio per entrar a parlar dels reptes del futur de la CCMA. Per a mí, els aspectes més destacables de la seva exposició han estat els següents:

- Els 25 anys d’èxit han estat possibles gràcies a l’entusiasme i la professionalitat de les persones que s’hi van implicar i a l’impuls rebut de la voluntat majoritària del Parlament de Catalunya.

- El futur encara serà millor, perquè estem en condicions més favorables que en l’inici de la CCRTV: el canvi tecnològic emprés amb la digitalització, vivim en una democràcia consolidada i tenim autogovern, disposem del talent i el coneixement de les més de 2.700 persones de la CCMA, el marc institucional que representa la nova llei aprovada i, finalment, una indústria audiovisual catalana que abans no existia. Som més forts ara per enfrontar els nous reptes que no pas ho era la CCRTV en els seus inicis per enfrontar els que tenia aleshores. 

- Tot èxit ha de partir d’un diagnòstic encertat de la realitat. (Afegiré, com aconsella Joan Majó, que cal compartir aquest diagnòstic per tenir èxit. Si, com va dir al principi de la conferència, parlava en nom del Consell de Govern, es pot pensar que això significa que el CG comparteix el seu diagnòstic). La tecnologia està alterant la forma de consumir l’audiovisual, el que suposa que ens hem d’adaptar a un entorn canviant . (Potser convé recordar a Rogovsky).

- La missió del CG és marcar l’horitzó —compartit pel Parlament i els treballadors del grup CCMA— i desvetllar totes les energies potencials.

- S’han de lliurar tres batalles simultàniament: 1.- Mantenir els continguts generalistes a través de les xarxes convencionals, malgrat la pèrdua de pes en el seu conjunt; mantenir l’ambició del lideratge però sense concessions a una programació que ens faria perdre el nostre prestigi. 2.- Crear canals especialitzats. La fragmentació de l’audiència és una oportunitat per enriquir el servei públic  (La llarga cua de Chris Anderson?). Aquest rellançament dels canals especialitzats ha de ser un espai orientat a la innovació. 3.- Noves formes de distribució i noves formes de consum. El canvi important no és tecnològic, és d’hàbits de consum. Tenim un coneixement suficient d’aquests entorns tecnològics per poder-ho fer (Activa Multimèdia Digital, CCRTV Interactiva).

- La CCMA ha d’acompanyar a la indústria audiovisual privada i assumir els riscos econòmics que només el sector públic pot assumir.

-Ens hem d’abocar en els processos de transferència de coneixement amb el sector privat i universitari.

- Ens hem d’enfrontar a l’oposició de determinats sectors, que voldrien veure desaparèixer els mitjans públics del sector audiovisual; per això, ens hem de gestionar amb criteris de rigor  i tranparència, cooperar amb el sector privat i guanyar-nos la seva complicitat. 

- Resumint: la feina del CG ha de consistir en captar les necessitats de la nostra societat, atendre les demandes del Parlament, vetllar per una gestió econòmica rigorosa i transparent i posar en valor el talent dels professionals del grup a fi de garantir el servei públic audiovisual que ens encomana la llei.

El torn de preguntes va donar peu a fer la més que previsible sobre l’estat de selecció del (de la) director(a) general i els comentaris que al respecte s’han pogut llegir a la premsa. Albert Sáez també estava més que segur de que se li faria aquesta pregunta, de manera que la seva resposta s’ha de considerar com a ben meditada. En poques paraules és aquesta: el Parlament de Catalunya va escollir als membres del CG (i això ho dic jo: és cert que fins ara mai s’havia aplicat un métode de selecció dels òrgans de govern dels mitjans públics que respongués millor a la composició d’un Parlament escollit democràticament pels ciutadans). És normal que la selecció de qui ha d’ocupar el càrrec sigui motiu d’un debat i uns acords que respongui a les diferents visions polítiques que componen el Parlament, que responen a les diferents expectatives dels ciutadans. Això s’ha de considerar perfectament normal en una societat democràtica i no hauria de ser motiu de soroll mediàtic que es dediqui temps i esforços abans de prendre una decisió consensuada. El que desitja el CG és que no hagin pressions interessades ni interpretacions distorsionades d’una situació que s’ha de considerar normal. Respecte de la llei, Albert Sáez ha dit que [...] la llei de la CCMA és una llei de lletra britànica en un país llatí [...]

Respecte de la publicitat en els mitjans públics, Albert Sáez no ha amagat que és partidari de que existeixi un canon per finançar-los. És un punt de vista. En tot cas, el Parlament decidirà, i els que creuen que la publicitat en els mitjans públics és bona i desitjable continuaran dient la seva fins que no hagi res a fer.

 

Sis recomanacions de Joan Majó

Joan Majó, durant un petit acte de comiat que es va fer el passat dijous a la nit amb els directius de la CCMA i les persones que més de prop han col·laborat amb ell durant la seva etapa de director general del grup, en comptes de fer un previsible discurset amb el balanç d’aquests quatre anys, va optar per donar aquests sis consells:

- Tingueu clar que gestionar no és el mateix que dirigir.

- Recordeu que, en qualsevol tipus d’organització, dirigir significa tractar amb persones.

- De les quatre fases del procés de direcció (anàlitzar, diagnosticar, actuar i controlar), la més crítica és la del diagnòstic, i per tenir èxit és imprescindible que el diagnòstic estigui compartit. La participació en el diagnòstic és la clau de tot el procés.

- Feu que els vostres col·laboradors siguin més savis, experts i agosserats que vosaltres. Un directiu no ha de dedicar el seu temps a empenyer als seus col·laboradors; en tot cas, els ha de frenar.

- Dirigir no és exercir el poder sinó actuar amb autoritat. El poder s’obté per atorgació, l’autoritat cal guanyar-se-la entre les persones.

- Feu explícits els motius de les vostres actuacions, el sentit ètic del que feu i del que voleu que facin els vostres col·laboradors. Que se us recordi per la vostra coherència entre el que dieu i el que feu.

Consells carregats de sentit comú, oi que si?