FYI (Per a la vostra informació)

 

Fa unes setmanes, el meu amic Josep “Pitu” Moreno em va retreure que, en aquest blog, no he dit mai quina és la meva opció política. Com si fos una cosa senzilla, quan ni jo mateix tinc massa clar quina és! (Em podia haver demanat que fes una llista de la música que escolto, dels llibres que més m’han agradat, les pel·lis,…)

He dubtat molt abans de posar-me a escriure aquestes línies. Explicar aquí les meves intimitats no em fa gaire gràcia. Una cosa és manifestar opinions i una altra ben diferent és fer-se un autoretrat. Però avui faré una excepció, perquè feia molts anys que no veia el Pitu i vull donar-li aquesta petita satisfacció. (De pas, alguns seguidors d’aquest blog tindran un bon motiu per deixar-ho córrer si no els ha agradat el meu perfil).

Ho tindrem difícil si se m’ha d’etiquetar pel meu vot en les eleccions, perquè des del 15 de juny de 1977 he anat canviant de llistes sense cap remordiment. I no us penseu que he anat abandonant progressivament les opcions d’esquerra per les de dretes —per allò de que amb l’edat les persones es tornen més conservadores—, no. He anat d’un costat a l’altre i he tornat i he tornat a marxar i així elecció rere elecció. Jo també em pregunto el perquè d’aquesta indefinició. Potser sigui nostàlgia dels meus temps d’estudiant en què simpatitzava amb els moviments llibertaris; els temps de l’Ajoblanco, de la pizzeria Rivolta, de Les enfants terribles… Per què aquesta manca de respecte a La Idea? Deu ser perquè han passat quaranta anys i les coses han canviat molt; potser també perquè jo he canviat molt i les veig diferents; perquè els partits polítics ens ofereixen un menú i a mi m’agrada escollir a la carta; perquè els partits polítics canvien els ingredients dels plats del menú segons convingui (a ells, esclar), i això m’irrita i els perdo la confiança i els perdo el respecte. Tot i així, sempre vaig a votar. Voto perquè no vull que l’enemic se’n beneficiï de la meva abstenció. Si “els meus” m’han defraudat, els castigo deixant-los de votar. 

Dit això, em sembla que escoro cap a babord; i una cosa de la que em sento molt satisfet és que mai he votat al PP (ni el votaré mai, paraula de scout) ni he votat a la seva antecessora AP, ni a cap partit a la dreta d’aquests; ni he votat a l’extinta UCD. Crec que la millor definició del que sóc, i em repeteixo perquè ja ho vaig dir en una entrada anterior, la va trobar el meu amic Lluís: Jaume, tu ets un “putu” snob d’esquerres. Deu ser això, però també sóc un que estima moltíssim Catalunya, que m’agradaria veure-la molt aviat “rica i plena”, que només m’agrada el Bourbon de Kentucky o de Tennessee (el de la Zarzuela se lo regalo a los vecinos). I per acabar, he de dir que d’aquella època de jove enragé se m’han quedat ben gravades unes paraules de Raoul Vaneigem: “L’esperança és el lligament de la submissió”. 

Això és tot, de moment.

La imatge de l’encapçalament està treta de la portada de l’àlbum “Matching Mole’s little red record” de Matching Mole (1972)

E la nave va…

“Informe final de la nau comercial Nostromo. Informe del tercer oficial. Els altres membres de la tripulació, Kane, Lambert, Parker, Brett, Ash i el capità Dallas, han mort. La nau i el carregament han estat destruïts. Deuria arribar a la frontera en sis setmanes, amb una mica de sort les patrulles em podran recollir. Ha informat Ripley, última supervivent del Nostromo. Fi de l’informe” 

Com li agradaria rebre notícia de l’informe final de la Nostra al compte que viu i treballa a Barcelona! (No confondre’l amb el compte de Barcelona que viu a Madrid i no treballa.)

 

D’intents per acabar amb la nau i el seu contingut ja se’n fan, ja. De moment algú ha aconseguit que en la recent reformada Llei de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i Fundació La Marató de TV3) s’hagi colat el requeriment de que la CCMA estableixi les condicions necessàries per reduir progressivament la publicitat a Catalunya Ràdio, fins a la seva desaparició (la de la publicitat, no la de la ràdio; d’això últim no en parla).  No es diu quan ha de deixar d’emetre publicitat la nostra ràdio pública, però, com que a l’immensa majoria de ciutadans els preocupa ben poc què significa renunciar als ingressos publicitaris en els mitjans públics, estic segur que així que hagi passat el moment àlgid de les retallades, quan ja estarem ben adobats i amb les butxaques bastant més buides, aleshores, zas!, la publicitat de les emissores de Catalunya Ràdio haurà passat a la història i ja ho podran celebrar el senyor compte, la seva cort i els operadors privats dels serveis de radiodifusió i televisió. 

Algú dubta que després li tocarà a TV3? 

(La imatge és de l’Àlex Marquina, un bon company de feina que ja està al corrent de l’ús que he fet de la seva fotografia.)

El botijo de Maslow

En la última reunió periòdica dels directors de les àrees de gestió del grup d’empreses on  treballo, per una referència que vam fer, molt de passada, a la piràmide de Maslow —i en vista de les circumstàncies per les que travessen els treballadors del sector públic a Catalunya—, sense pretendre-ho, vam encunyar un nou model de jerarquia de necessitats: “el botijo de Maslow”.  Ho transcric en castellà, perquè és així com es va dir, “botijo”, amb tota la sonoritat i rudesa que no té el nostre delicat càntir. Va ser un concepte que va sorgir de sobte, en un seriós intercanvi d’opinions sobre uns dels problemes que afecten directament a la nostra feina; que ningú es pensi que ens reunim per veure’ns les cares i passar-nos-ho bé. Mala època per donar peu a que es facin  interpretacions equivocades sobre la feina i els sous dels treballadors de les empreses públiques. Certa premsa, amb seu a la Ciutat “Comtal”, ja s’encarrega de fer campanya en benefici propi amb gran efectivitat.

I tornant al model retocat de Maslow,  vam convenir en que l’erosió de les retribucions i l’escassa consideració social de que gaudeixen actualment els càrrecs de la cosa pública, transformava la piràmide en un “botijo”.

Sembla una broma, però la situació no és gens divertida.

Una costumbre muy de aquí

No nos conocemos de nada, nos estamos presentando por primera vez, se trata del trabajo, nada que ver con frivolidades de nuestras vidas privadas. Entonces, ¿a qué viene que se me eche encima para darme dos besos, ¡muac! ¡muac!, simulando un afecto que no existe y que, muy probablemente, nunca existirá? 

Es una costumbre muy de aquí, dicen. Gente de carácter, no como esos nórdicos frios y distantes. ¡Vaya! Pues a mí me parece muy bien esa fría y distante costumbre de saludar a las mujeres de la misma forma que a los hombres y lo que me parece mal es esa familiaridad precipitada por unas circunstancias que no la justifican. Qué papelón hay que soportar cuando se saluda a un grupito mixto y mientras que a los hombres se les da un apretón de manos, a las mujeres se les da un par de besos. A la apenas iniciada relación se le añade una absurdo y, sobre todo, innecesario componente sexual.

En mi caso, para empeorarlo, si el encuentro se lleva a cabo en mi territorio y la dama en cuestión usa gafas, como yo acostumbro a llevarlas siempre puestas mientras trabajo, el fastidioso choque de prótesis es inevitable, a no ser que las mejillas no se toquen y besemos el aire. Que de esas también las hay; o de las que se te acercan tan decididas para luego ponerte la oreja en vez de la mejilla, o de las que te clavan el pómulo en el ojo. “I know how you feel… it’s sealed by your kiss, so clinical and weak” (August Darnell “Kid Creole”). Digo yo que, en vez de fingir ese afecto, es mejor dar la mano y mirarse a los ojos, ¿no? Por favor, acabemos con esos estúpidos besos de compromiso. 

Y quienes de verdad sientan afecto, que aprendan de mi amiga Isa, que da unos besos en la mejilla auténticos, con cariño y ganas, de los que te hacen pensar que qué bonito es tener amigas así.

Quan els clàssics són moderns

Heu vist la publicitat que s’està fent del musical CHICAGO? Si? Segurament us ha cridat l’atenció allò de “¿Quién dijo que el asesinato no es un arte?”

Doncs bé, si algú considera que és una troballa genialoide d’un creatiu inspirat, que descarti la idea. Traiem-li l’adverbi negatiu a la pregunta. Resposta: Thomas de Quincey, un polifacètic gentleman anglès, que  l’any 1827, va publicar una petita joia, un divertimento, que duu per títol “De l’assassinat considerat com una de les belles arts (On murder considered as one of the fine arts)”.    

No em vull fer ara l’intel·lectual, perquè jo vaig saber d’aquesta obra per pura casualitat: es dóna el cas que Thomas de Quincey, entre altres coses (i això no surt a Wikipedia), va escriure un tractat sobre economia, “La Lògica de la Política Econòmica”. Recordo, com si fos ara, que a classe d’Història del pensament econòmic, el profe ens va parlar d’aquest autor i que un company, el Jaume Reynal, un dels cracks del curs (n’hi havia un bon grapat, fins el punt que els normalets ens sentíem completament idiotes), ens va dir als que hi érem a prop seu, en veu baixa i sorprès, que el tal de Quincey havia escrit “De l’assassinat…” Fins aquí l’anècdota. Després, esclar, vaig llegir aquesta obra de Thomas de Quincey i la no menys interessant  “Confessions d’un anglès menjador d’opi (Confessions of an English Opium-Eater)” En fi, que qui podia semblar només un assenyat pensador de la cosa econòmica, era també un addicte a l’opi i la ironia salvatge. Això diu molt en favor dels precursors de la matèria, que no tot ha de ser rigor científic, què caram! 

Acabo amb una cèlebre frase de “De l’assassinat…”: “Si un comença per permetre’s un assassinat aviat deixarà de donar importància a robar, del robatori passa a la beguda i a la inobservança del  dia del Senyor, i s’acaba per faltar a la bona educació i per deixar les coses per l’endemà.”

El noveno arte, sin duda

Cuando me aficioné a los cómics, allá por los años setenta y gracias a la revista italiana Linus y a su hermana Alter, descubrí que aquellas historias rezumaban calidad por los cuatro costados, que era muchísimo más que un entretenimiento fácil para intelectos poco exigentes. Desde entonces no he dejado de disfrutar del noveno arte.

El pasado domingo, por un imprevisto que no viene al caso explicar, me encontraba paseando tranquilamente por París con mi mujer y mi hija. Como yo soy un “puto snob de izquierdas” (como me tiene catalogado mi querido amigo Lluís) y mi mujer más bien tira a pijaprogre, no es de extrañar que quisiéramos pasar por Fauchon a olisquear y comprar alguna gilipollada de esas que, sólo por el envase, la pagas al triple de lo que te costaría en cualquier otra parte. 

Fauchon estaba cerrado, pero ¡qué vieron mis ojos! ¡Allí mismo, en la Pinacothèque, una exposición de Hugo Pratt!

Fue emocionante ver los originales de aquellas historias que he leído, releído, contemplado y vuelto a contemplar.

Es algo tarde para recomendar una visita a la exposición, porque acaba el próximo dia 21 y porque París no siempre le va a uno de paso, pero si tenéis la oportunidad de contemplar obras originales de alguno de los grandes, donde quiera que sea, no lo dudéis, porque el cómic es arte. Y así lo entiende la Pinacothèque de Paris exponiendo simultáneamente pinturas de la colección de los Romanov con los originales de Hugo Pratt.

Acabo con la imagen de una breve reflexión de Pratt:

Estoy convencido de que en el futuro no sólo los ratones disfrutarán de las obras de Pratt.

¿Es eso publicidad?

Lo peor de todo, para mí, no es el error lingüístico ni el pésimo gusto de este anuncio, es  la duda que me queda de que el/la machista hiponeuronal que lo ha perpetrado sepa que su público objetivo es receptivo a estas zafiedades. Me da rabia sólo de pensarlo.

La academia SOL prepara asignaturas de Economía, ADE y Empresariales

Una propietat commutativa

Amis

A ‘La contra’ de La Vanguardia d’ahir, Víctor-M. Amela entrevistava a Joaquim Valls, un entrenador d’intel·ligència emocional (sic).  Aquest entrenador, també grafòleg, referint-se a l’escriptura deia això: “Jo abans feia una efa amb llaç a dalt … però pal a baix: o sigui, que el que jo pensava després no ho posava en pràctica” (Ves! —vaig pensar—  jo tampoc dec posar en pràctica el que penso, perquè fa molts anys que les meves efes són com el logo del facebook) .Seguia: “I em vaig esforçar a fer una efa com la que fa vostè [amb llaç a dalt i a baix] …això va comportar un canvi al meu caràcter: des que la faig així sóc més proactiu…no sempre tens la mateixa lletra: perquè vas canviant: i a la inversa, el mateix: si canvies la lletra alguna cosa et canviarà per dins!”

(Bravo! Jo ja ho havia intuït: existeix la propietat commutativa del comportament!) Quan era jovenet vaig fer el mateix raonament: si els gossos mouen la cua quan estan alegres, per la propietat commutativa del comportament, si els mous la cua, es posen contents. Ho vaig experimentar amb el Bruno, una mica complicat perquè era un bòxer… i va funcionar! Dos o tres moviments de la seva minúscula cua tallada i ja tens al Bruno embalat i fent el bèstia. Li vaig explicar a la meva mare, que no va dubtar ni un instant en dir si jo era idiota o què. Però jo tenia raó. O potser l’entrenador d’intel·ligència emocional és tan idiota com ho sóc jo.

(El bòxer de la imatge no és el Bruno, és l’Amis, un bon amic, molt enyorat.)

¿Yquiensoisvós?

   —¡Os hablo a vos, eh, paladín!— insistió Carlomagno—. ¿Cómo es que no mostráis la cara a vuestro rey?

   La voz salió clara de la babera.

   —Porque yo no existo, sire.

   —¿Qué es eso? —exclamó el emperador—. ¡Ahora tenemos entre nosotros incluso un caballero que no existe! Dejadme ver.

   Agilulfo pareció vacilar todavía un momento, luego, con mano firme, pero lenta, levantó la celada. El yelmo estaba vacío. Dentro de la armadura blanca de iridiscente cimera no había nadie.

   —¡Pero…! ¡Lo que hay que ver! —dijo Carlomagno—. ¿Y cómo lo hacéis para prestar servicio, si no existís?

   —¡Con fuerza de voluntad! —dijo Agilulfo—, y fe en nuestra santa causa!

   —Muy bien, muy bien dicho, así es como se cumple con el deber. Bueno, para ser alguien que no existe, ¡sois avispado!

   Agilulfo cerraba la fila. El emperador había ya pasado revista a todos; dio vuelta al caballo y se alejó hacia las tiendas reales. Era viejo, y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

 (Italo Calvino, “El caballero inexistente”. Traducción de Francesc Miravitlles)

 

 

… y procuraba alejar de su mente los asuntos complicados.

 

El pont, l’arc i les pedres

 

Marco Polo descrive un ponte, pietra per pietra.

— Ma qual è la pietra che sostiene il ponte? — chiede Kublai Kan.

— Il ponte non è sostenuto da questa o quella pietra, — risponde Marco, — ma dalla linea dell’arco che esse formano.

Kublai Kan rimane silenzioso, riflettendo. Poi soggiunge: — Perché mi parli delle pietre? È solo dell’arco che m’importa.

Polo risponde: — Senza pietre non c’è arco.

(Italo Calvino, “Le città invisibili”)

 

Quantes vegades al cap del dia  els responsables de les organitzacions obliden que no és una pedra concreta la que sosté el pont sinó que ho és l’arc que formen totes les pedres col·locades en el lloc precís!

 

(El pont de la fotografia és a Castiglione di Garfagnana, província de Lucca, a la Toscana)