Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

 

Jo també m’hi adhereixo al “Manifest…” 

 Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible  de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat:tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Publicitat i transparència (un desvari)

En aquesta ocasió  la imatge no és cap complement del text.   L’he tret del blog “Indizi dell’avvenuta catastrofe“, blog que he descobert recentment gràcies a  “los sueños de la razón” i que he afegit al meu lector immediatament. 

Avui el text d’aquesta entrada (un autèntic desvari) és el complement de la imatge. Farem veritat  allò de que una imatge val més que mil paraules.

Aquesta espècie d’acudit gràfic, que a algú li pot semblar una pocasoltada, a mi m’ha semblat una publicitat ben feta i transparent, i m’ha suggerit algunes idees —desvaris— relacionades amb l’ètica dels negocis.

Una: que l’encarregat del bar no vol enganyar a ningú fent-li creure que està disposat a rebaixar les seves expectatives de guany amb un pretès descompte, un descompte que  mai no ho és perquè sempre s’acaba pagant el preu que fixa unilateralment el comerciant. Si avui m’ho deixa  més barat que ahir és que ahir em prenia el pel;  de manera que sospito que avui també me’l pren, encara que no tant. Dues: el two numèric dels drinks de l’oferta està ben destacat, igual que el dos del final, amb la qual cosa es dedueix que no té cap intenció de  confondre al client potencial.  Tres:  l’escriptura està ben retolada,  sembla voler transmetre un missatge de qualitat. Quatre: els tres asteriscs (tres estrelles) del peu de l’anunci són una rúbrica d’autor: una declaració de principis, consideren que ho fan bé i es mereixen un reconeixement.

Igualico, igualico, que les ofertes de les operadores telefòniques, oi?

Catorce notas a “Chapuceando”

“Chapuceando ” es el título de 590 palabras que aparecieron en una columna de La Vanguardia del pasado dia 1 de noviembre, dia de Todos los Santos.

Todo el mérito de este post es del profesor del IESE  Pedro Nueno que, seamos benevolentes,  debió escribir “Chapuceando” precipitadamente por aquello de cumplir con los compromisos de entrega.  No suelo leer sus artículos,  pero esta vez me llamó la atención la frase destacada de la columna: “Me cuesta sentir esa rabia de algunos porque Millet no esté en la cárcel, y siento tristeza por las recientes detenciones.” Será porque soy muy sensible a las cuestiones de ética empresarial,  será porque a mi edad suplo la acción con la indignación, que me descompone este escrito.  Lo he leído cuatro veces y todavía no he comprendido si Nueno pretende ser gracioso o si se trata de su auténtica opinión. O las dos cosas a la vez. Veamos lo que dice todo un señor profesor de una prestigiosa escuela de negocios:

Estoy llegando a la conclusión de que si te descubren chanchullos económicos (1) en un momento de crisis es mucho peor que si esto ocurre en un buen momento económico (2). Y es más probable que nos dediquemos a escarbar buscando chapuzas en tiempos de crisis. También llegué hace mucho tiempo a la conclusión de que la confidencialidad ya no existe y, por lo tanto, el que haga chanchullos será inevitablemente descubierto (3). La agresividad con que todo el mundo ataca al señor Millet (4), por ejemplo, es comparable a la que se vivió en la crisis anterior, después de la burbuja tecnológica. En cambio, los que fueron descubiertos entre 2002 y 2007 fueron tratados con mucho más afecto. Li Peiying era Presidente del Consejo del Aeropuerto de Pekín. Para los Juegos Olímpicos de 2008 decidieron gastarse dinero en una nueva terminal como hace todo el mundo. Si te pasa por delante, cerca, un torrente de dinero debe ser difícil simplemente verlo pasar (5). Total que el señor Li se hizo con unos 15 millones de euros (un milletazo) para su patrimonio personal. China iba a tope, los Juegos tenían a todo el mundo entusiasmado. Pero la crisis afectó poco más tarde, unos meses nada más, en la primera mitad de este año, y justo en ese corto periodo de crisis descubrieron al señor Li, lo juzgaron y naturalmente lo ejecutaron. A March Rich, le descubrieron su chapuza en América en 1983, un mal año de crisis. Hasta se escribió un libro horrible sobre él. Pero logró escaparse a Suiza. Sorprendentemente, cuando la economía pintaba hacia bien, Clinton le perdonó antes de irse de la Casa ¿Blanca? Debo tener algún problema genético que me hace recordar los rasgos humanos de estos chapuceros que estafan a la sociedad de forma general como Millet o Li (6). Me cuesta sentir esa rabia que tienen algunos porque Millet no esté en la cárcel (7), no siento satisfacción sino tristeza por las recientes detenciones (8), y me sabe mal que ejecutasen a Li (9). ¿Qué habrían hecho con el dinero? Podríamos mirarlo por este lado. Quizás hubiesen creado puestos de trabajo emprendiendo (10). Tuvieron capacidad de riesgo. A poco que hubiesen hecho, hubiesen devuelto mucho a la sociedad (11). Esconderlo en Suiza, o en Singapur, eso sí es feo, pero eso se ha acabado con la muerte de la confidencialidad. Quizás podríamos hacer un acuerdo con la Justicia de China. Nosotros les pasamos a los verdaderos criminales, los pederastas, violadores de niños, asesinos a sangre fría, para que los juzguen y les apliquen sus sentencias allí mismo, y ellos nos pasan a los chapuceros de lo económico y los juzgamos y les aplicamos nuestras sentencias aquí. Puede ser una forma de limpiar el mundo y quizás de incrementar el número de emprendedores en nuestro país (12). Yo ya no sé qué recomendar porque vamos perdiendo nivel como país en el mundo a gran velocidad. Pocos se atreven a tomar riesgos y emprender. En el peor de los casos quizás podríamos hacer una prueba piloto con chapuceros sociales, como si fuesen unos recaudadores de impuestos, y ver si luego acaban creando buenos puestos de trabajo. Podríamos desarrollar un Código de Responsabilidad Social Chapucera para regular un poco este tipo de iniciativa emprendedora. En fin, no lean todo esto. Olvídenlo (13). Pero no tengan mala uva con los que sufren. No nos hace mejores personas. Que devuelvan los milletazos que se llevaron en todo caso y se les aplique una bonificación en sus penas por puesto de trabajo creado (14).  (Pedro Nueno. La Vanguardia, 1 de noviembre de 2009)

 

Estas son mis notas (disculpadme que con cada nota os haga ir texto arriba texto abajo): 

(1):  ¿Por qué llama “chanchullo” a un delito económico? ¿Empieza ahí la broma o es que le resta importancia a los hechos usando un lenguaje de coleguillas? 

(2):  Sus togadas señorías, aunque no siempre, también son sensibles a la realidad social.

(3):  ¡Ojalá fuera verdad! Gary Becker, premio Nobel de Economía del año 1992, también discreparía de esta afirmación. (Becker lo plantea en términos de coste de oportunidad: lo que disuade de delinquir no es la mayor dureza de la pena sino la mayor probabilidad de ser atrapado. Con lo cual, digo yo, dado el gran número de delitos económicos que se descubren, éstos deben de ser una fracción ínfima de los que se cometen.) 

(4):  Según se nos decía en nuestra época de estudiantes de Económicas, una tasa de paro como la que estamos sufriendo actualmente habría sido motivo de revueltas sociales. Así pues, la cosa parece ser que sólo se queda en indignación manifiesta de gente honrada. ¡Qué menos! 

(5):  … y cuando se está con una lindeza de persona se hace difícil no abalanzarse sobre ella para violarla, y cuando te molesta el vecino se hace dificil no soltarle cuatro hostias, … e così via.

(6):  No es un problema genético, puede que sea dejadez moral fruto de una equivocada educación de los sentimientos. 

(7):  Una simple comparación de las rentas y patrimonios personales y sus orígenes nos daría la clave de por qué dos personas pueden tener una opinión tan diferente sobre la conveniencia o no de que Millet esté en la cárcel. 

(8):  No aclara si siente también, y sobre todo, tristeza por los perjuicios sociales del delito o sólo por el sufrimiento de los delincuentes que son descubiertos, juzgados y declarados culpables. 

(9):  Ejecutar al culpable de un delito, cualquiera que haya sido, es una abominación de una sociedad enferma que, más que mal sabor, nos debería producir náuseas. 

(10):  ¡Olé sus huevos! ¿Lo dice en serio o le hace un guiño a El Roto? 

Copyright El Roto

(11):  ¿Sarcasmo o desfachatez? Sigo sin saberlo. 

(12):  Si de verdad es lo que piensa, para Nueno los únicos delincuentes son sólo los violentos. Y es partidario de la pena de muerte, un profesor de una escuela cristiana, del Opus Dei. Pues que siga con su Dios, que yo me quedo con el mío, que es bueno y dice el Evangelio (Juan 2, 13-25) que se cabreó de mala manera con los mercaderes del templo, a quienes echó a latigazos sin ningún miramiento. 

(13):  Debemos perdonar pero nunca olvidar. 

(14): …y que le devuelvan la Creu de Sant Jordi para que algún dia, esperemos que lejano, la Generalitat le pague una esquela en los diarios de mayor tirada.

Mientras escribía estas notas, me llegó a mi buzón de correo una invitación para asistir el próximo dia 18 a la Jornada “Nous estils d’emprendre i liderar: com posar en joc il·lusió, passió i creativitat en l’organització” organizada por Barcelona Digital Centre Tecnològic y  la Asociación para el Progreso de la Dirección, en la que participa Pedro Nueno con una ponencia que tratará sobre innovación y emprendeduría en el contexto actual. ¿Se atreverá en ese foro a defender la corrupción como uno de los posibles métodos innovadores, ilusionantes, apasionantes y creativos para alcanzar nuevas metas en las organizaciones?  Seguro que no. Y no esperéis a que os lo cuente yo porque no podré asistir.

Tempus fugit

El 28 d’octubre de 2007 vaig començar a escriure en aquest blog. Reconec que bloguejant (?) m’ho he passat bé i que m’agrada fer-ho (quina tonteria acabo de dir, si ningú m’obliga… serà perquè m’agrada que ho faig, no?), tot i les petites crisis de consciència que m’agafen perquè no acabo d’aprendre a gestionar l’autocensura. Quan la ràbia li demana al meu cos que cridi tan com pugui, em resulta difícil distingir on són els llindars que marca la prudència. I sempre em quedo amb la sensació de que he callat més del que calia. (Quantes oportunitats hauré desaprofitat en la meva vida per culpa de la punyetera prudència!). Aquesta és una de les principals raons per les que no acostumo a parlar de la política que fan els polítics. M’agraden els tics dels politics, però en l’actualitat no està el panorama com per fer gaires bromes. Deixem-ho als del Polònia, que ho fan prou bé. A més, no m’agrada despullar-me ideològicament davant de no se sap qui. 

Vull creure que complir dos anys mantenint una certa activitat en el blog és com una certificació advanced en la matèria. I si no, tan se val, a mi em serveix per sentir-me un veterà: pura vanitat, que és un dels bons motius pels que segueixo amb això. 

Y que cumplas muchos más.

P.S. El © de la imatge és de Jason Krieger

15 d’octubre, blog action day

No sé on he llegit que avui és el Blog Action Day (BAD?). Dolent o no, com que el motiu d’aquest any va del canvi climàtic i la penosa situació en què es troba el medi ambient en el nostre planeta, m’hi afegeixo a la iniciativa (fora de la norma, perquè es tractaria de registrar-se i no sé què més per fer que aparegui en el blog un globus terraqüi com el de la imatge  i sumar i sumar i sumar… adhesions).

 

La meva “contribució”  consisteix en enganxar aquest vídeo que m’ha enviat un bon amic,  escéptic total amb això de l’ecologia, i que l’ha catalogat com a vídeo “pijo-ecològic”  (sic)

La ciencia española no necesita tijeras

Doncs això, aquest blog també s’hi adhereix a la cibercampanya “la ciencia española no necesita tijeras“  llençada per l’ Aldea irreductible

Reunions e(x)sotèriques

Copyright: Mathiole

És cert que algunes reunions són una lamentable pèrdua de temps i energies. No cal entrar en detalls. Però entre que les reunions puguin arribar a ser un malbaratament de recursos i que les reunions són un malbaratament  de recursos hi ha un abisme. És probable que a alguns empleats de l’empresa on treballo els emprenyarà que digui en veu alta que a mi em sembla un mal costum el que tenen molts d’ells d’entonar la sempiterna cantarella de que en aquesta casa els caps es dediquen a mantenir reunions inútils, esotèriques (sic).

Penso que les crítiques, habitualment mal acceptades, són molt útils. Ho dic amb tota sinceritat (jo en rebo no poques). Però aquesta idea preconcebuda de la inutilitat de les reunions em molesta especialment perquè crec que és una d’aquelles opinions adherides amb súper-glue al cervell de certs col·lectius, un prejudici que tenen incrustat a no sé quin hemisferi (l’esquerre?) i que els impedeix d’analitzar lliurement certes realitats. Luis Felipe Angell de Lama (Sofocleto) deia que “el hábito es la claudicación de la inteligencia a favor de la costumbre”. Resulta molt fàcil caure en el parany de convertir un tòpic en opinió pròpia, una opinió sense arguments. Deu ser que, en els temps que corren, alguns encara creuen que desmarcar-se d’ “els altres, els que manen”, queda molt progre.

Rigor i sentit comú? Ha, ha!

 

La cosa va dels exàmens del permís de conduir motos, una qüestió que m’afecta personalment, com a pare d’un noi que voldria aconseguir-lo. Avui no faré cap enllaç.

Les nostres autoritats de trànsit no han parat de fer coses ben diferents, incoherents i absurdes en aquesta matèria al llarg dels últims anys. Suposo que tots n’hem viscut o en coneixem algunes. Com que mai podrem saber el perquè, que cadascú pensi el que vulgui.

Per començar a conduir una moto enmig de la circulació real, sembla desitjable, per no dir indispensable, que s’exigeixin unes mínimes aptituds, que s’hauran de poder demostrar i certificar. Però això s’hauria de fer amb rigor i sentit comú (no demano res!). Ahir van suspendre al meu fill de la prova de circulació en circuit obert del permís que permet conduir motocicletes de més de 125 centímetres cúbics de cilindrada. El noi té 19 anys i des dels 14 que ha estat conduint motos —i ho fa francament bé—, primer ciclomotors i més tard, quan va fer els 16 anys, de 125 cc (després d’aprovar un examen sobre les normes de circulació i unes proves d’aptitud de conducció en circuit tancat). Sabeu com es fa la prova de circulació en obert actualment? Ho explicaré molt breument. Qui s’examina va en la moto davant d’un automòbil de l’autoescola, conduit pel professor. En el cotxe va també l’examinador de Trànsit, donant instruccions al motorista que les rep a través d’un auricular incorporat al casc (“…giri a la dreta, la pròxima a l’esquerra, segueixi recte, en la rotonda agafi la segona sortida,…”). Ahir, al meu fill, només començar la prova li diuen d’anar a l’esquerra. Un carrer de doble via, gira a l’esquerra on immediatament hi ha un stop. S’atura. Tot correcte. Reprèn la marxa, però el noi ha interpretat que “anar a l’esquerra” es anar a l’esquerra un cop fet l’stop. Ah! Doncs no! Havia de seguir recte. Immediatament l’examinador li diu que aturi la moto, que està suspens.?! Així, sense comprovar si és un inútil conduint o si té prou aptituds per conduir, encara que s’hagi equivocat de direcció. Conclusió: la prova fonamental de l’examen consisteix en interpretar on collons vol l’examinador que vagis i superar totes les “trampetes” en què et voldran fer caure, no en demostrar que ets capaç de conduir amb seguretat i perícia. L’EXAMEN CONSISTEIX EN FER BÉ UNA COSA QUE MAI ES FARÀ CONDUINT UNA MOTO, i que, permeteu-me, crec que és de dubtosa legalitat.

El genial Quim Monzó reproduïa en la seva columna de “La Vanguardia” del dia 19 de juny unes paraules del Papa Wojtyla: “También la estupidez es un regalo de Dios, pero no debemos despilfarrarla”. Pues eso.

En què quedem?

No fa ni un mes que “El semáforo” de La Vanguardia atorgava una llum vermella a Rosa Cullell i avui la fa mereixedora del verd.

Li hauran tirat de les orelles al redactor i ara toca disculpar-se? És que el redactor és un despistat, no té memòria i reparteix premis i bofetades sense un mínim de coherència? Van canviant de redactor i no consulten el que  s’ha anat fent?

Al marge del perquè d’aquest canvi i dels colors amb que l’escriba del faraó vulgui pintar als seus objectius, per la part que em toca, em complau que el Club de Marketing de Barcelona hagi atorgat a la nostra directora general el premi al “Profesional del Año”

Asimov a “La Codorniz”

Avui m’he llevat pensant en com són de rutinaris els primers moments dels meus matins en dies laborables. Un cop d’ull a una agenda que no oferia cap activitat especialment estimulant m’ha fet cruixir l’ànim i he pensat que necessitava intoxicar-me amb una petita dosi de sarcasme. El resultat és aquesta breu hibridació literària, per no dir obertament un plagi, del geni creador d’Isaac Asimov i les seves lleis de la robòtica aplicades a les cavernes burocràtiques que el gran Pablo San José recreava en “La oficina siniestra” en la revista satírica “La Codorniz“, una visió nostrada de l’assumpte i molt avançada en el temps a les tires de Dilbert. 

LLEIS DE LA SUBORDINACIÓ

1. Un subordinat no ha de perjudicar al seu cap o, per la seva inacció, permetre que el seu cap prengui cap mal.
2. Un subordinat ha d’obeir les ordres que li doni el seu cap, excepte  que aquestes ordres entrin en conflicte amb la Primera Llei.
3. Un subordinat ha de protegir el seu lloc de treball, mentre que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.